Sun Tzu: "L’ essència de l’Art de la Guerra e l’art de la Vida"

Vet a qui un text que els catalans hauríem de conèixer bé per entendre les estratègies que s’han usat i s’usen contínuament contra la nostra nació. I també per aprendre com pal·liar els efectes de la colonització a la que ens té sotmès l’estat espanyol, doncs ells massa bé que les coneixen.

INTRODUCCIÓ:

"L’ essència de l’Art de la Guerra e l’art de la Vida"

Sun Tzu fou un general chino que va viure pels vols del segle V abans de Crist. La col·lecció d’assajos sobre l’art de la guerra atribuïda a Sun Tzu, encara ara, constitueixen el tractat mes antic i mes rellevant que es coneix sobre aquest tema.

La seva obra va arribar a Europa durant el període previ a la Revolució Francesa gràcies a una breu traducció que va realitzar el sacerdot jesuïta J. J. M. Amiot.

La filosofia sobre la guerra de Sun Tzu descansa principalment sobre les dos següents premisses:

-Tot l’art de la guerra es basa en l’engany.

-L’art suprem de la guerra consisteix a sotmetre l’enemic sense lluitar.

Les idees de Sun Tzu es van escampar per Asia fins arribar al Japó, on ràpidament van adoptar-les, probablement afegint-hi noves idees, ja que consta que l’autor del seu principal llibre sobre aquest mateix tema “El llibre dels cinc anells” Miyamoto Mushashi, va estudiar el llibre de Sun Tzu durant la seva formació com a samurai.

Degut a la influència de Sun Tzu, es usual referir-se a les cultures orientals com a cultures d’estratègia.

Avui dia, trobem aplicada aquesta filosofia de L’art de la Guerra a molts àmbits diferent dels estrictament militars, i d’aquesta manera veiem com apareix el seu pensament als negocis, als esports, la diplomàcia i la política, i també als comportaments personals. Molts manuals moderns de gestió d’empresa inclouen cites gairebé literals de la obra de Sun Tzu, on es substitueix la paraula “exèrcit” per “empresa”, o “armament” per “recursos”.

Així doncs, es pot veure com aquestes idees segueixen sent vàlides tot hi tenir 25 segles d’antiguitat.

Capítol 1. ESTIMACIONS

La guerra es un assumpte de vital importància per l’estat; un assumpte de vida o mort, el camí cap a la supervivència o la destrucció. Per tant, es imperatiu estudiar-la en profunditat.

El tema s’ha de valorar tenint en compte cinc factors fonamentals, i fer comparacions entre les diverses condicions dels bàndols antagonistes per poder determinar el resultat de l’enfrontament.

Factors:

Polític

Clima

Terreny

Comandant

Doctrina

Polític: La política es allò que fa que el poble estigui en harmonia amb el seu governant, de tal manera que el segueixi allà on sigui sense témer per les seves vides ni per córrer perill.

Clima: El Clima fa referència a la nit i al dia, al fred i a la calor, als dies clars o plujosos, i al canvi de les estacions.

Terreny: Implica les distàncies, i te en compte a on és fàcil o difícil desplaçar-se, si es tracte de camp obert o de llocs estrets; influint, tot això, en les possibilitats de supervivència.

Comandant: El Comandant ha de tenir les següents qualitats: saviesa, sinceritat, benevolència, coratge i disciplina.

Doctrina: La Doctrina fa referència a com a de ser entesa la organització de l’exèrcit, les graduacions i rangs entre oficials, la regulació de les rutes de queviures i la provisió de material militar per a l’exèrcit.

Cada General ha de conèixer aquest cinc factors. Aquell qui els domini, vencerà; el que no, acabarà derrotat. Per tant, quan es planifica la guerra, s’han de valorar i comparar de forma precisa els següents set factors :

1 Quin dirigent és el més savi i capaç?

2 Quin Comandant te més talent?

3 Quin exèrcit obté avantatges de la naturalesa i el terreny ?

4 A quin exèrcit s’hi observen millor les regulacions i instruccions?

5 Quines tropes son més fortes?

6 Quin exèrcit te els oficials i tropes millor entrenades?

7 Quin exèrcit administra recompenses i càstigs de forma més justa?

Si estudiem aquest set factors, serem capaços d’endevinar quin dels dos bàndols serà el guanyador.

El general que segueixi els meus consells segur que guanyarà. Aquest general ha de ser qui porti el comandament.

Aquell qui ignori el meu consell, certament serà derrotat. Aquest ha de ser destituït.

Després de tenir en compte els meus consells i plans, el general ha de crear una situació que contribueixi al seu compliment. Quan dic “situació” vull dir que ha de tenir en compte la situació del camp, i actuar d’acord amb el que l’hi doni avantatge.

L’art de la guerra es basa en l’engany. Per tant, quan s’és capaç d’atacar, s’ha d’aparentar incapacitat, quan les tropes es mouen, aparentar inactivitat. Si s’està a prop de l’enemic, se l’hi ha de fer creure que s’està lluny; si esta lluny, aparentar que s’hi està a prop. Posar esquers per atreure l’enemic. Colpejar l’enemic quan està desordenat. Preparar-se contra ell quan esta segur a tot arreu. Evitar-lo durant un temps quan sigui més fort. Si el teu oponent te un comportament colèric, intenta irritar-lo. Si es arrogant, intenta de fomentar el seu egotisme. Si les tropes enemigues estan ben preparades després d’una reorganització, intenta desordenar-les. Si estan unides, sembra la desunió entre les seves files. Ataca l’enemic quan no estigui preparat, i apareix quan no s’ho esperi. Per l’estrateg, aquestes son les claus de la victòria.

Si les estimacions realitzades abans de la batalla indiquen victòria, es per que els càlculs cuidadosament realitzats mostren que les teves condicions son més favorables que les condicions de l’enemic; si indiquen derrota, és per que mostren que les condicions favorables per la batalla son menors. Amb una avaluació acurada, un pot vèncer; sense ella, no es pot. Moltes menys probabilitats de victòria tindrà aquell que no realitzi càlculs en absolut.

Mitjançant tot això, un pot endevinar el resultat final de la batalla.

Capítol 2. FER LA GUERRRA

En les operacions bèl·liques, quan es requereixen mil carros ràpids de quatre cavalls, mil carros pesats, i mil soldats; quan s’han de transportar provisions per a un milió, quan existeixen despeses a casa i al front, i despeses per a enviats i consellers, el cost de materials com la goma i laca, carros i armadures, puja fàcilment a mil peces d’or al dia. Es pot posar en campanya un exèrcit de cent mil homes, només quan es disposa d’aquest diners en ma.

Una victòria ràpida es el principal objectiu de la guerra. Si la victòria tarda a arribar, les armes perden tremp i la moral s’esvaeix. Si les tropes ataquen ciutats, la seva força es desgasta. Quan un exèrcit s’implica en una campanya prolongada, els recursos de l’estat es redueixen ràpidament.

Quan les teves armes esta oscades i l’ardor disminueix, la teva força exhausta i el tresor gastat, els caps dels estats veïns aprofitaran l’avantatge de la crisi per actuar. En aquest cas, cap home, per savi que sigui, serà capaç d’evitar les desastroses conseqüències que de la situació se’n derivin. Degut a tot això, tot i que hem sentit a dir molt sobre el malbaratament estúpid en temps de guerra, no hem vist mai encara una operació intel·ligent que fos prolongada. Mai ha existit una guerra prolongada que hagi resultat beneficiosa pel país.

De tot això es desprèn que aquells qui son incapaços d’entendre els perills inherents que comporta utilitzar tropes, son igualment incapaços d’entendre com utilitzar-les avantatjosament.

Aquells experts en fer la guerra no necessiten una segona lleva de reclutes, o més de dos aprovisionaments. L’equip militar es transporta des de casa, però es fia de l’enemic pel que fa a les provisions. D’aquest manera l’exèrcit estarà plenament aprovisionat de menjar.

Quan un país s’empobreix per a les operacions militars, es degut al transport distant; portar provisions a llarga distància deixa al poble desemparat. Mentre les tropes estan formades, els preus pugen. Quan pugen els preus, la riquesa del poble baixa. Quan la riquesa baixa, el poble pateix dures exigències. Amb aquesta pèrdua de riquesa i força, els que tenen recursos es veuen extremadament empobrits, i set desenes parts dels seus recursos es dissipen. I entre les despeses del govern, aquells dèbit per reposar carros trencats, cavalls esgotats, armadures i cascs, arcs i fletxes, escuts i carros de provisions, consumeixen un 60 per cent del total.

Per tant, un general intel·ligent fa que les seves tropes s’aprovisionin de l’enemic, doncs una mesura d’aprovisionament de l’enemic equival a vint de les pròpies, i una mesura de menjar de l’enemic equival a vint de les pròpies.

Pel que fa a incrementar el coratge dels soldats a l’hora d’atacar a l’enemic, se’ls ha de provocar. De cares a capturar més botí de guerra, els ha de recompensar.

Per exemple, en una lluita de carros de combat en la que deu carros enemics han set capturats, recompenseu al que hagi capturat el primer. Substituïu les banderes enemigues per les pròpies, barregeu les carros capturats amb els vostres i munteu-los. Tracteu be als presoners de guerra i cuideu-los. A això se l’hi diu vèncer una batalla i sortir reforçat.

Per tot això, i com que l’únic que te valor durant la guerra es la victòria, no prolongueu massa les operacions. El general que sap com usar les tropes, és l’àrbitre del destí de la nació.

Capítol 3. ESTRATEGIA OFENSIVA

En general, la millor política durant la guerra és prendre un estat intacte; arruïnar-lo es inferior. Capturar sencer l’exèrcit enemic es millor que destruir-lo. Prendre intacte un regiment, una companyia o un esquadró, es millor que destruir-lo. Aconseguir cent victòries en cent batalles no és la mesura de la habilitat: sotmetre l’enemic sense lluitar és la suprema excel·lència.

Per tant, el que resulta de màxima importància en una guerra es atacar l’estratègia de l’enemic. El segon que és millor, es trencar les seves aliances utilitzant la diplomàcia. Al tercer lloc hi ha atacar al seu exèrcit. I la pitjor de totes les estratègies es atacar ciutats.

Atacar ciutats es una cosa que només s’ha de fer quan no hi ha alternativa, ja que la preparació d’escuts i el seu transport, i tenir preparades les armes i l’equip necessari, requereix com a mínim tres mesos, i muntar les màquines de setge i les escales per assaltar les muralles, requereix uns altres tres mesos addicionals. El general, incapaç de controlar la seva impaciència, ordenarà a les tropes que carreguin contra les muralles, amb el resultat de que una tercera part d’elles mori sense haver pres la ciutat. Així de desastrós es atacar ciutats.

Així doncs, els verdaderament hàbils en la guerra sotmeten l’exèrcit enemic sense batallar. Capturen les ciutats enemigues sense assaltar-les , i s’apoderen de l’estat enemic sense prolongar-se en la campanya. El seu objectiu es prendre intacte tot el que hi ha sota el cel, mitjançant consideracions estratègiques. Com a resultat, les tropes no es desgastaran, i els guanys seran complerts. Aquest es l’art de la estratègia ofensiva.

Per tant, l’art d’usar tropes es el següent: Si s’és deu vegades superiora a l’enemic, rodegeu-lo. Si s’és cinc vegades més fort, ataqueu-lo. Si es te el doble de forces, dividiu-lo. Si s’hi esta en igualtat de condicions, supereu-lo amb un bon pla. Si s’hi esta en inferioritat numèrica, sigueu capaços de mantenir oberta una via per la retirada. I si s’hi esta en desavantatge en totes els aspectes, sigueu capaços d’al·ludir-lo, doncs una força petita no és res més que un botí per a una de més poderosa, si s’enfronta a ella temeràriament.

El general és l’assistent del sobirà de l’estat. L’estat serà fort, si questa assistència és estreta; si és dèbil, l’estat serà certament dèbil.

Hi ha tres formes a taraves de les quals un sobirà pot portar el seu exèrcit a la derrota:

• Si, ignorant que l’exèrcit no ha d’avançar, ordena un avanç; o si, ignorant que no hauria de retirar-se , ordena una retirada. Això es coneix com Desequilibrar l’exèrcit.

• Si sent ignorant dels assumptes militars, interfereix en la seva administració. Això causa perplexitat entre els oficials.

• Si, sent ignorant dels problemes de comandament, interfereix en la direcció de la lluita. Això genera dubtes en la ment dels oficials.

Un exèrcit confós porta la victòria del contrari. Si l’exèrcit està confós, els governs veïns aprofitaran l’avantatge i provocaran problemes.

Per altra banda hi ha cinc casos on es pot predir la victòria:

• Aquell qui sap quan pot lluitar i quan no, sortirà victoriós.

• Aquell qui entengui com lluitar, tenint en comporta les forces de l’adversari, sortirà victoriós.

• Aquell qui tingui les seves files unides per un mateix propòsit, sortirà victoriós.

• Aquell qui estigui ben preparat, i descansi a la espera de que l’enemic no estigui ben preparat, sortirà victoriós.

• Aquell qui els seus general siguin capaços i no pateixin interferències del seu sobirà, sortirà victoriós.

És en aquest cinc punts on trobarem el camí de la victòria.

Per tant vos dic: Coneix al teu enemic i coneix-te a tu mateix; en cent batalles, mai sortiràs derrotat. Si ets ignorant del teu enemic però et coneixes a tu mateix, les teves oportunitats de guanyar o perdre son les mateixes. Si ets ignorant del teu enemic i de tu mateix, pots estar segur que seràs derrotat en cada batalla.

Capítol 4. DISPOSICIONS

Els guerrers experts de l’antiguitat, primerament es feien invencibles ells mateixos, i després esperaven un moment de vulnerabilitat per part de l’enemic. La invencibilitat depèn d’un mateix, però la vulnerabilitat de l’enemic depèn de ell mateix. D’això se’n dedueix que qui és expert en la guerra es pot fer invencible a si mateix, però no és segur que sigui capaç de fer que l’enemic sigui vulnerable. Dit d’altra manera, un pot saber com vèncer, però no necessariament vol dir que acabi vencent.

Defensat quan no puguis derrotar l’enemic, i ataca a l’enemic quan el puguis vèncer. Un es defensa quan la seva força és inadequada, ataca quan és abundant. Aquells qui son hàbils defensant-se s’oculten a si mateixos sota nou capes de terra; aquells que ho son en atac cauen del cel com un llamp. Per tant, aquells qui son hàbils al atacar i al defensar-se son capaços de protegir-se a si mateixos i d’aconseguir victòries rotundes.

Preveure una victòria que un home normal pugui preveure no és l’esperit de la excel·lència. No te cap importància si obtens el triomf en la batalla i t’aclamen universalment com a “expert”, doncs aixecar una fulla caiguda no demana tenir molta força, distingir la nit del dia no es prova de gran visió, escoltar el tro no es prova de gran oïda.

En temps antics, aquells als qui anomenaven “hàbils en la guerra”, conquerien a enemics fàcilment abastables. I les victòries assolides per algun d’aquests “mestres de la guerra”, no significaven ni reputació de saviesa ni coratge meritori, doncs sortien victoriosos sense córrer riscs. Sense risc, certament s’aconsegueix la victòria: es pot conquerir a un enemic ja derrotat sense necessitat de panificar el combat.

Per tant, el comandant hàbil, pren una posició en la qual no pot ser derrotat i no perd la oportunitat de vèncer l’enemic. Un exèrcit victoriós sempre busca batalla després de que els seus plans indiquin que la victòria és possible, mentre que un exèrcit predestinat a la derrota lluita amb l’esperança de vèncer, però sense cap pla. Els qui son experts en la guerra, en cultiven les seves polítiques i s’adhereixen estricament a les regeles estipulades. D’aquesta manera tenen sota el seu poder el control dels esdeveniments.

Els element de l’art de la guerra son: primer, la mesura de l’espai; segon, l’estimació de les quantitats; tercer, els càlculs; quart, les comparacions; i quinta, les possibilitats de la victòria. La mesura de l’espai deriva del terreny. Les comparacions es fan a partir de les quantitats i dels càlculs, i es determina la victòria segons aquestes comparacions. D’aquesta manera, un exèrcit victoriós equival a un sac en equilibri contra un gra d’arròs, i un exèrcit derrotat és com un grà d’arròs en equilibri contra un sac.

És en conseqüència de les disposicions preses que un general resulta capaç de fer que els seus soldats lluitin com l’efecte de les aigües, que alliberades sobtadament d’una presa, cauen sobre un abisme sense fons.

Capítol 5. ACTITUD DE L’EXÈRCIT

En general, manar un gran exèrcit és el mateix que manar un grapat d’homes. És una qüestió d’organització. I dirigir un gran exèrcit és el mateix que dirigir un grapat d’homes. És una qüestió de formació i de senyals.

Que un exèrcit sigui capaç de suportar l’atac enemic sense patir la derrota és conseqüència de les operacions conjuntes de forces normals i de forces extraordinàries. Les tropes carregant contra l’enemic com una pedra de molí contra un apila d’ous, és l’exemple d’una sòlida actuació contra una de buida.

En general, durant la batalla, s’usa la força normal per a resistir, i les forces extraordinàries per vèncer. Els recursos d’aquells qui son experts en l’ús de la força extraordinària son tan infinits com el cel, tan inesgotables com el fluir dels grans rius, doncs acaben i comencen –cíclicament com els moviments del sol i la lluna-. Poden morir i reneixen – recurrents com el pas de les estacions-. Les notes musicals son com les estacions. Son només cinc en nombre, però les seves combinacions son tan infinites que ningú pot visualitzar-les totes. Els gustos en son només cinc de nombre, però les seves mescles son tant variables que ningú les pot degustar totes. Durant la batalla, només existeixen les forces normals i les extraordinàries, i les seves combinacions tampoc tenen límit, ningú pot copsar-les totes. Doncs aquestes dues forces es reprodueixen mútuament. És com el moviment sense fi en un cercle. Qui pot esgotar les possibilitat de combinació?

Quan les aigües torrencials arrosseguen pedres, es degut al seu impuls; quan el vol d’un falcó trenca el cos de la seva presa, es degut a la seva precisió. Així doncs, la força del qui és experimentat en la guerra és definitiva, i el seu atac extremadament precís. El seu potencial és el de un carcaix ple; la seva precisió, la de deixar anar la corda de l’arc.

En mix del tumult de la batalla, la batalla pot sembla caòtica, però no ha d’existir desordre a les pròpies tropes. El camp de batalla pot semblar confús i caòtic, però el bàndol propi ha de restar ordenat. D’aquesta manera restarà a prova de derrotes. La confusió aparent és resultat d’una bona ordenació; la covardia aparent, del coratge; debilitat aparent, de la força. Ordre i desordre depenen de la organització i la direcció; coratge i covardia, de les circumstancies; força i debilitat, de les disposicions tàctiques.

Així doncs, aquell qui és capaç de fer moure l’enemic, ho fa creant una situació d’acord amb la que l’enemic actuarà. Tempta a l’enemic amb alguna cosa que desitgi assolir. Mantenir-lo en un moviment sostingut es quelcom que esta fora del seu abast, llavors, ataca’l amb les tropes escollides.

Un comandant expert obté la victòria de la situació, i no l’exigeix dels seus subordinats. Selecciona els homes adequats i explota la situació. Qui és capaç d’usar la situació, usa els seus homes, durant la lluita, com a rodolo o com blocs de pedra: la naturalesa d’un rodolo es tal que en terra pla resta estàtic; en pendent, es mou. Un bloc quadrat de pedra atura qualsevol cosa; si és rodó, arrasa.

L’energia de les tropes hàbilment dirigides durant la batalla es pot comparar a l’empenta d’una roda de molí que es deixa caure des d’una pendent de mil metres d’alçada.

Capítol 6. BUIT I ACTUALITAT

En general, qui ocupa primer el camp de batalla i espera a l’enemic pot descansar, i aquell qui arriba més tard a escena i es precipita a la lluita, comença cansat. D’aquesta manera, aquell qui és expert en la guerra atrau a l’enemic al camp de batalla, i no es deixa portar allí per l’enemic.

El qui és capaç de fer que l’enemic arribi en camp propi ho aconsegueix oferint-l’hi algun tipus d’avantatge. I el qui és capaç de retardar l’arribada de l’enemic ho aconsegueix fent que aquest s’aturi per precaució. Així doncs, quan l’enemic està descansat, sigues capaç d’esgotar-lo; quan esta ben alimentat, sigues capaç de fer-li passar gana; quan esta descansant, fes que es mogui.

Pren els llocs que siguis incapaç de recuperar, mou-te suaument cap a la direcció on siguis menys esperat.

Quan ets capaç de desplaçar-te sense cansar-te, es per que viatges per llocs on no hi ha enemics. La forma d’assegurar-te de prendre allò que ataques es atacant el lloc que l’enemic no defensa o no pot protegir. La forma d’assegurar-te de mantenir la posició que defenses es defensar una posició que l’enemic tem o no és capaç d’atacar. Per tant, contra aquells qui son hàbils en atac, l’enemic no sabrà com defensar-se, i contra aquells qui son experts en defensa, l’enemic no sabrà com atacar.

Subtil i insubstancial, l’expert no deixa rastre. Tant divinament misteriós que és inaudible. D’aquesta manera és amo del destí de l’enemic. La seva ofensiva serà irresistible si la llença contra les posicions dèbils de l’adversari. Quan s’enretiri no pot ser sobrepassat, si es mou ràpid. Quan jo decideixo presentar batalla, el meu enemic, encara que protegit per murs alts i fosos profunds, no pot evitar enfrontar-se a mi, doncs ataco una posició que ha de defensar. Quan jo desitjo evitar la batalla, puc defensar-me senzillament traçant una línia al terra: l’enemic serà incapaç d’atacar-me, doncs he fet que es desplaci a un lloc diferent del que ell desitjava.

Si soc incapaç de determinar les disposicions de l’enemic mentre que, al mateix temps, amago les meves, llavors puc centrar les meves forces, i les seves s’han de dividir. Si jo em concentro mentre ell es divideix, puc usar tota la meva força per atacar una fracció seva. Per tant, seré superior numèricament. Si soc capaç d’usar molts per colpejar a uns pocs en un punt seleccionat, aquells cauran sense remei.

L’enemic no ha de saber on intentaré presentar batalla. Doncs si no sap on intento batallar haurà de fer preparatius a molts llocs diferents. I quan ell es prepara a molts llocs, aquells contra els qui hauré de lluitar seran menys. Si es prepara al front, la seva reraguarda serà dèbil , i si prepara a la reraguarda, el seu front serà fràgil. Si reforça la seva esquerra, la seva dreta serà vulnerable, i si reforça la dreta, li quedaran poques tropes a la esquerra. I si envia tropes a totes bandes, serà dèbil a totes bandes. La inferioritat numèrica deriva d’haver de resguardar-se contra els atacs possibles; la superioritat numèrica deriva de forçar a l’enemic a fer aquest tipus de preparatius contra nosaltres.

Si un coneix on es lliurarà la batalla, les seves tropes poden marxar i arribar a lloc. Però si un ignora quin serà el camp de batalla o el dia en que s’esdevindrà, l’esquerra serà incapaç d’ajudar a la dreta, i la dreta incapaç d’ajudar a l’esquerra, i la avantguarda serà incapaç d’ajudar a la reraguarda, i a l’inrevés. I encara més si es troben molt separades, i també si ho estan tan sols uns metres. Tot i que les tropes de l’enemic s’estimin nombroses... com li beneficia aquesta superioritat respecte al resultat final de la guerra?. Així doncs, la victòria encara és assolible, doncs encara que l’enemic sigui superior en nombre, es pot evitar l’encontre directe en la seva totalitat.

Analitza els plans de l’enemic de manera que puguis descobrir els seus punts dèbils i els seus punts forts. Agita’l de cares a identificar les pautes dels seus moviments. Posa-l’hi esquers per que descobreixi les seves disposicions, i determina la seva posició. Llença un atac de prova per aprendre on és fort i on és deficient. El principal objectiu a l’hora de disposar les pròpies tropes és situar-les sense que presentin una forma identificable. D’aquesta manera, ni el més penetrant dels espies pot informar-ne, ni el més savi pot traçar plans contra tu.

Els plans porten a la victòria d’acord amb la situació, però la majoria no entenen això. Ningú entén realment com s’ha assolit la victòria, tot i que qualsevol en pot veure els aspectes externs. Quan es guanya una batalla, les tàctiques no es poden repetir. Un sempre ha de respondre a les circumstancies amb una infinita varietat de modes.

Arribats a aquest punt, un exèrcit pot ser igual que l’aigua, doncs aquesta flueix per evitar les alçades i es dirigeix a la plana. Un exèrcit ha d’evitar la força i atacar sobre la debilitat. I de la mateixa manera que l’aigua flueix i pren forma d’acord amb el terreny, l’exèrcit es dirigirà a la victòria d’acord amb la situació de l’enemic. I de la mateixa manera que l’aigua no te forma constant, no hi ha constants en la guerra. Qui és capaç d’aconseguir la victòria modificant les seves tàctiques d’acord amb la situació de l’enemic, be se’l pot anomenar diví.

Dels cinc elements (aigua, foc metall, fusta i terra) cap predomina sempre, de les quatre estacions, cap dura per sempre; dels dies, alguns son llargs i d’altres son curts, i la lluna creix i decreix. Aquesta és també la regla que regeix les tropes.

Capítol 7. MANIOBRES

En temps de guerra, normalment el general rep les ordres del sobirà de l’estat. Durant el procés d’organització de tropes i mobilització dels seus homes per convertir l’exèrcit en una realitat harmoniosa i col·locar-la en posició, res és més difícil que l’art de maniobrar fins a posicions avantatjoses. El que és més complexes del tema és convertir la ruta més complicada en la ruta més directa, i distreure l’enemic amb esquers. Per aconseguir-ho, has de posar-te en marxa després de que ho hagi fet l’enemic, i arribar al camp de batalla abans que ell. Qui és capaç de fer això, demostra el seu coneixement en l’artifici de la distracció.

L’avantatge i el perill son matèries inherents al fet de maniobrar per assolir una posició d’avantatge. Aquell qui posa l’exèrcit sencer en moviment, amb la seva impedimenta, perseguint una posició d’avantatge, no la obtindrà. Si abandona el campament i tota la impedimenta en la lluita per obtenir avantatge, perdrà tot el seu equip. Si ordena realitzar maniobres forçades sense armadures als seus homes, sense aturar-se nit i dia, per cobrir el doble de la distancia usual en un desplaçament, es possible que vegi com els seus comandant son capturats.

Els homes forts i resistents arribaran primer, i els dèbils encara estaran al darrera; així doncs, si s’usa aquest mètode, tan sols la centèsima part de l’exèrcit arribarà al seu destí. En una marxa forçada de cinquanta “li” (mesura de distància xina), probablement caurà el comandant de la avantguarda, però la meitat dels seus homes arribarà. En una marxa forçada de trenta “li”, només arribaran dues terceres parts. Això vol dir que un exèrcit que deixi enrere l’equip pesat, subministraments i menjar estarà perdut.

Qui no esta d’acord amb els designis dels seus veïns, no ha de entrar en aliances amb ells. Aquells que no coneixen les condicions de les muntanyes i boscos, passos perillosos, marasmes i pantans, no poden dirigir la marxa d’un exèrcit. Aquells que no usin guies locals son incapaços d’obtenir avantatges del terreny.

La guerra es basa en l’engany. Mou-te quan et sigui avantatjós i crea canvis de la situació dispersant i concentrant les teves forces. Quan entres en campanya, sigues ràpid com el vent; fent marxes normals, majestuós com el bosc; durant les incursions i saquejos, ferotge com el foc; quan t’aturis, ferm com les muntanyes. Si t’amagues, sigues tan insondable com les coses que hi ha més enllà dels núvols; en moviment, cau com el llamp. Per saquejar una regió, dispersa les teves forces. Quan conquereixes un territori, defensa els punts estratègics.

Sospesa la situació abans d’efectuar qualsevol moviment. Aquell qui domina l’artifici de la diversió sortirà victoriós. Així és l’art de maniobrar.