Tinot: Qualitat de llengua

« [...] heu donat preferència a expressions no vernacles i abusat de mots bàrbars, fins al punt de trastocar la vostra parla en un autèntic guirigall» (Tacià, «Discurs contra el grecs»).

«Llengua embastardida, / poble bou al fang. / Necis jocs podrien / vils cervells parats» (Salvador Espriu, Llibre de Sinera).

Cal aprendre a parlar i escriure una llengua nacional generativa, creativa segons els recursos de la pròpia idiosincràsia, una llengua de cancelleria rica i gloriosa com la de les Cròniques, una llengua bella i flexible com la de Llull o la del nostre Segle d’Or. Cal conèixer bé els clàssics i la pròpia literatura. Cal escoltar els avis (millor encara: les àvies), els pagesos... Reintroduir els nostres propis refranys i dites, que sens dubte donen color i vitalitzen l’idioma.

El català parlat a les ciutats, assetjat pels mèdia espanyols i francesos i per la immigració, sense la defensa d’uns mèdia catalans (ja que els que hi ha són llatinitzats i no compleixen amb llur deure de contrapol de resistència i pedagogia lingüística), sol ser dolentíssim; experimenta, a més, un ràpid i dramàtic empobriment de vocabulari, d’expressions, de sintaxi, etc. (pèrdua de pronoms adverbials, allau de castellanismes, com ara "morro" per barra, "llit" per rambla, "aquest any" per enguany i milers més... en una dinàmica imparable, si no l’analitzem a fons i actuem en conseqüència). Fa pena de sentir com parla el jovent i els infants escolaritzats en català i els "nacionalistes", sobretot al País Valencià. Tal "xapurriau" indica la progressiva satel·lització del català al voltant del Rei-Sol castellà, i sabem que aquest és el pas anterior a la definitiva castellanització, tal com han estudiat els sociolingüistes.

« [...] les maneres corrents de parlar d’una nació pre-anuncien, als qui saben veure el fons de les vicissituds humanes, el camí que aquella nació està emprenent» (Antonio Rosmini).


Cada mot ben dit i ben escrit és una enlairada trinxera d’amor a la terra. Parlar un català desastrós treu el geni creatiu a l’idioma, el descoloreix, el fa lleig i el desprestigia. És el fenomen correlatiu a la nostra psicologia d’esclau, d’oncle Tom, el camí obert a l’autoodi, a la por, als complexos botiflers i a la síndrome d’Estocolm. Si parlem un català calcat del castellà, el fem espuri, menyspreable, un patois folclòric de la lengua del imperio, o sia: la parla sense ànima que ens volen vendre els nostres enemics. És inacceptable el light de TV3, que demostra complex d’inferioritat. No parlem ja de la risible i super-artificial parla que xerren els cacofònics (i sovint castellanoparlants, fora de les càmeres) locutors de Canal 9, que sembla que mai no s’han fixat en el parlar pur del Maestrat o la Vall d’Albaida.

«Als fills imposes, car els vols senyors, guisofis agres d’una llengua estranya» (S. Espriu, Llibre de Sinera).


Quan parlem, hem d’usar les formes més pures i genuïnes, com ara, millor rentar que "llavar", millor cercar que "buscar", etc., sempre que el context no les faça massa forçades, car llavors perden efectivitat sociolingüística. Cal anar davant del nostre interlocutor, però sols una passa davant, a fi que pugui seguir-nos.

Sense ser pedants, és magnífic intercalar o fer reviscolar dites populars, i pair citacions intel·ligents i colpidores com de collita pròpia.

Diguem: «bon dia i bona hora!» No sols «adéu!» sinó «adéu-siau!» Ressuscitem el nervi adormit de l’idioma, i encoratgem així els de la nostra corda.

Quan parlem català, vocalitzem bé, no parlem a mitja llengua com fa Jordi Pujol. Cantem amb accents comarcals sonors, reintroduïm mots moribunds, siguem autodisciplinats.

Cerquem un estàndard unificat, un català batua, koiné, que no és pas el barceloní, sinó una síntesi a definir des dels estàndards actualment en vigor, els quals són regional(iste)s. Aquesta koiné hauria d’aplegar formes i variants valencianes, illenques, de la Catalunya Vella i de la Nova, relligades amb referència als clàssics i prioritzant les formes més diàfanes, curtes, sonores, belles i clares.

Contrarestar la influència del castellà/francès aprenent altres idiomes (especialment l’anglès i l’alemany) és més que recomanable. Es tracta de competidors directes, d’idiomes amb molt prestigi social, que plantin cara a l’espanyol i al francès. A partir del 2010 els sociolingüistes diuen que el predomini de l’anglès serà absolut: l’anglès és el nostre aliat natural.

Tinot(Palma, 22-25 de febrer de 1906)