Tinot: La estratègia

La estratègia:

Sense paciència en alerta i corretja (domini propi), sense interessar-se de debò per saber on són els altres, sense tenir el cap fred (i, ço sí, servant el cor ben calent), no convencerem ningú, ni indígenes ni immigrants. Desconvencerem i devertebrarem, serem sols un factor més d’autodestrucció de la nostra llengua (i nació). «És veritat que som la cultura minoritzada més important d’Europa, però també ho és que som els més ridículs» (Lluís V. Aracil).

Hem d’anar pel món amb unes bases més cordials i menys cartesianes que les que fins ara han dominat en els talking heads (caps-xerraires / presentadors) del nostre nacionalisme. L’intel·lectualisme racionalista fa segles que és massa aclaparador a casa els dirigents indígenes i nacionalistes. Ens cal, desesperadament, un contrapès assenyat i realista, amb la força alliberadora del sentiment, l’alegria, la generositat i l’empatia, valors ben presents quan tot Catalunya era un imperi mediterrani (els Muntaner, Llull, Llúria...) i no pas una esclava psicològicament desestructurada com és a hores d’ara: «L’exaltació xarona del privilegi... L’oprobi de la beutat antiga» (Pere Quart).

Les "raons" són massa sovint excuses per a defugir sacrificis i autocontrol creatius. «La desfeta cultural és la més aclaparadora de les derrotes; l’única que no oblidem mai, car no podem atribuir-la ni a la pròpia desventura ni a la barbàrie de l’adversari» (Jean François Revel).


Tinot(Palma, 22-25 de febrer de 1906)