«Els grans semblen grans car som agenollats» (Camille Desmoulins).
Si hom vol canviar una situació de castellanització haurà de tocar moltes tecles, fer progressar cadascú sols a partir del seu propi nivell nacional concret (amb passos senzills i assumibles) i actuar segons tàctiques militars clàssiques (reconeixement del "terreny", correlació de forces, fites a atènyer, presentar sols les batalles guanyables, tria de l’indret i el moment, en guerra guerrejada...).
En primer lloc, hem de ser prudents, asèptics i no desagradívols. Cal valorar la situació i escoltar la gent sense parlar-hi gaire ni discutir. Primer, identificar-nos amb l’interlocutor: empàtics, res de nassos arrufats (no la típica antipatia nacionalista, conseqüència de la idolatria/totemisme per la llengua a seques, sense considerar a fons tot l’entrellat moral i humà de la greu qüestió). Tothom, o quasi, és susceptible de ser dut més a prop de la causa de la llibertat i contra el genocidi cultural, però cal esme.
Cal saludar amb alegria i saber somriure, guanyar terreny i criar bona fama fent favors a tothom sens excepció: quan entre ells en parlen, tindrà efectes multiplicadors a favor nostre i de la nostra causa.
Ço és canviar una correlació de forces negativa. No ens enrabiem. Fermesa digna i desimbolta, però cap rauxa sense sentit "militar" i "geoestratègic": no podem permetre’ns el luxe de presentar batalles per a perdre-les estúpidament. Cal atreure’s amb sobrietat i força convincent fins i tot els qui han castellanitzat llurs famílies: potser llurs néts tornaran a la rabera si som un pol de referència segur i autodisciplinat enmig el marasme de mentides i manipulacions ordit per la premsa colonial. Els durs fets són el durs fets, i la veritat acaba surant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada