Tinot: Escenes quotidianes

«Exterminar una raça no radica tan sols a anorrear sa gent. Sobretot es tracta de fer malbé la seua autoestima, de convèncer-los que, tot allò que són, és sobrer en la faç de la terra, que la seua cultura i el seu poble són inútils» (Johnny Depp, fill adoptiu de Marlon Brando).


«El vostre pensament és un antic dogma que no pot canviar-te, ni tu a ell. El meu és novell i em repta i jo a ell, dia i nit» (Khalil Gibran).


Vet ací un grapat d’exemples de martiris sociolingüístics que suportem diàriament i les respostes que veig que donen millor resultat:

· Si cap catalanoparlant se’ns adreça en foraster, no hi cedim de cap manera. Que se n’avergonyesca. Si s’escau, podem dir-li coses com ara: «On has après a parlar tan bé el madrilenyo o l’anglès? O bé «Eu!, cada volta parles millor l’andalús», o bé «Tu ets de Valladolid, oi?», o repetir algun mot que hagi dit (convé interrompre’l amb rapidesa de reflexos quan parle ràpid, trencar-li el ritme i el fil del que diu: un torpede) i demanar-li si això, en català, és tal. Com ara si ha dit: «Voy el tercero», etzibar-li: «On, al tercer?». L’ocasió, modulació i grandària del mot dependrà de cada cas concret, és qüestió de pràctica i sentit psicològic.


· Si algú fa la moneia amollant castellanades com qui generosament regala perles (frases, parides, cançons, mots...), tal com fa na Catalina Tomàs en «Les mil i una», n’hi ha prou de no somriure-li les gràcies. «Per honra té esser bord. Són cor espuri sols posa arrels paràsites» (Miquel Costa i Llobera, Als joves).


· L’eco: quan "ellos" fan l’eco («Un cafè amb llet, si us plau!» i et responen «¿Un café con leche?») els fas un contraeco vibrant i seriós, amb dignitat, recalcant els mots amb sonoritat.


· Si en un local qualsevol no t’entenen en català o et parlen agressivament, ja sé que això normalment desconcerta, car hom no s’ho esperava. Cal tornar-hi al cap de pocs dies, sols o amb reforços, i etzibar-los un «bon dia!» desacomplexat i parlar-hi vocalitzant i en veu alta, segurs d’un mateix i un pèl autoritaris. Se l’empassaran i us entendran: els desconcertats seran "ellos".


· Si aneu a un bar i us miren amb cara de gos per haver-los parlat en català., cal mirar-se’ls també amb posat seriós; solen baixar de l’ase. Si enlloc us diuen: «En castellano, por favor», ni cas; parleu-los més clar, vocalitzant millor i més a espai, però en català. Si us ho retreuen en mal to, podeu respondre amb tranquil·la sobirania: «Jo sóc a ma casa i parle com vull», o «Qui no ix de sa casa, no està obligat a parlar idiomes». «Les lleis us hi emparen en qualsevol cas, car "ellos" sols ens poden obligar a entendre foraster, no pas a xerrar-lo. I si preferiu de defugir enfrontaments o tensions, demaneu que vinga a atendre-us algú que us entenga. Podeu dir: «No tinc res en contra vostre, però que vinga algú que m’entenga». Cal dir-ho amb seguretat i seriós, a fi que no se’n passen de la ratlla. El furiós hispanista sempre hi quedarà en fora de joc i durà la pitjor part. «Un poble que vol ser feliç no ha menester de les conquestes» (Plutarc).


· Si no t’entenen quan els dius setze (sovint són gent jove), els fas: Sixteen!, i els electritzaràs. Després els farà gràcia, però...


· Els castellanoparlants són atesos en castellà, sempre; els catalanoparlants no pas, i són discriminats. Per tant, si sou els qui, a la feina, ateneu gent, si teniu treball fix o confiança en el vostre cap, ateneu invariablement en català. Si no us entenen (o diuen que no us entenen), passeu "el cas" a algun company. Que sàpien que hi ha qui no s’empassa l’abassegament colonitzador, qui no vol parlar en foraster als qui ni es dignen a entendre l’idioma indígena: Qüestió de santa justícia.


· Si treballes en un lloc on hi ha qui et mana quelcom en foraster (sobretot si és un catalanoparlant), mira de no atendre’l; parla amb un altre, avantposa-hi una altra tasca, etc. Demostra’ls fins on pugues, sense perill per al teu lloc de treball, que el castellà no sols no és una llengua d’autoritat, sinó que no és "pràctica". Que s’embeinin llurs pretensions imperials.

Tinot(Palma, 22-25 de febrer de 1906)