Tinot: Caracteriologia, La psicologia del colonitzat

Germans, la vida se’ns en va,

a poc a poc ens la prenen,

si avui ens obren la mà

es que hi ha altres cadenes.

(Joan Bta. Humet)


La psicologia del colonitzat es caracteritza per la inhibició idiota (en grec idiota era un terme equivalent a ‘egoista’, ‘incivil’ i ‘apolític’) i pel materialisme elemental i barroer (diners, panxa i sexe), així com per l’arbitrarietat mental (enveja, xafardeig, egoisme...), que destrueix una possible salut social del poble indígena.

Qualsevol reconstrucció nacional ha de començar, irreversiblement, per una reconstrucció caracteriològica capaç d’unir i plantar cara als colonitzadors i atreure’s els renegats i els immigrants. Malcolm-X, M. Luther King, Gandhi i tants altres eren, bàsicament, caps populars que cridaven a una millora moral i a un afinament quant a l’autodisciplina del poble oprimit.

Caldrà estudiar a fons altres processos d’alliberament (el jueu, l’irlandès, l’hindú, per exemple, són molt instructius) i la tradició literària i històrica dels nostres segles gloriosos (ss. xiii-xv, bàsicament), on descobrirem figures absolutament genials i admirables: Llull, Muntaner, Roger de Llúria, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March i família..., figures plenes de coratge, de creativitat, d’energia, d’emoció continguda, de fe, de bellesa treballada..., valors ben distints de tant de patetisme com veiem ara entre els malalts d’autoodi i covardia. És normal que força gent forastera menspree l’esperit d’esclau dels acomplexats indígenes. Però, si aquesta gent coneix indígenes enèrgics, empàtics i traçuts que defensen la llengua sense cap sentiment d’autoodi, indiscutiblement que sols sentirà admiració per a ells, tret dels colonitzadors professionals i el lumpen marginals.

Si ens mantenim ferms i empàtics, si ens renovem espiritualment i psicològicament, tenim el futur quasi guanyat. Cal reforçar tots els trets de caracteriologia magnètica que hem anat esmentant. Cal transmetre pau profunda, seguretat, tranquil•litat. No fer el bufó ni la mona. Tenir cura del nostre aspecte personal, anar al gimnasi: que la nostra simple presència ja parle. Estudiar informàtica i idiomes, matèries amb futur i prestigi.

«L’admiració és causa determinant d’imitació; i la imitació és un dels agents més actius i generals de la transformació de les societats» (Enric Prat de la Riba).


Quan alguna persona, ideologia, col•lectivitat, etc. és traïda per tothom, hom pot blasmar els traïdors, però ço no solucionarà el problema. És menester de cercar coratjosament la causa d’aquesta traïció generalitzada sense centrar-nos en exclusiva en la paranoia de l’enemic exterior, car sovint és la mesquinesa del traït, la seva manca de generositat, la seva incoherència i egoisme allò que el fa víctima de tanta traïció o oblit. Açò s’esdevé en bona part del nostre nacionalisme, atrinxerat darrere càtedres, homenatges i diades, mentre que en llur vida diària, a muntó "nacionalistes" no solen anar més enllà d’un epicureisme molt vulgar amb reaccions deixades i de gran irresponsabilitat patriòtica. El problema és la nostra caracteriologia colonial que permet una espanyolització tan barroera, lamentable i abassegadora.

«Veritablement la nostra herència ha passat a uns altres i la nostra casa als estrangers» (Planys 5:2).

«Les idees dolentes i perjudicials, ni que no sien expressades amb claredat, s’estenem més de pressa que no les idees sanes proclamades a plena veu» (Maeterlinck,1862-1949).


La poesia L’heroi, de Miquel Costa i Llobera, intensifica allò que un català amant de la justícia (lingüística i general) hauria de saber fer:


[...] Ans bé el suplici sublima l’hèroe;

sa sang treu flames apoteòtiques,

i els insults que la infàmia li tira

de fems en terra a son llorer serveixen.


Ell de son poble concentra l’ànima.

Tranquil, hi atura les bregues díscoles;

lluitador, hi remou les tormentes

com fa el mestral sobre la mar voluble.


L’impuls que ell dóna produeix l’ímpetu

que enfora guia la gent i l’època,

i damunt la corrent que se’n forma,

ell passa al trot de triomfal quadriga...


Davant l’enigma s’asseu per àrbitre;

romp lo insoluble sa espasa autòctona:

i al relleu de sa pròpia figura

ell dóna encuny a sa mateixa pàtria.


Sortat el poble, sortosa l’epoca

d’on surt un hèroe de força màxima,

com Amfió edificant amb la lira,

o com Teseu esvaidor de monstres!


Quan plana l’ombra de les catàstrofes

i tot al caos sembla dissoldre-s’hi,

ja és ben bé l’hora de l’hèroe!

Germini la terra mare sa llavor feconda!


Hèroe! T’invoquen les palmes èpiques,

vola a cercar-te l’oda pindàrica;

i si els cors abatuts no et sospiren,

com que et prometin els antics sepulcres!


(Palma, 22-25 de febrer de 1906)