Tinot «La marca de l’esclau és parlar la llengua del seu senyor» (Tàcit).

«La marca de l’esclau és parlar la llengua del seu senyor» (Tàcit).

«Ningú no pot fer de tu un esclau si tu no penses com a esclau» (pare de Martin Luther King).

«La vigoria d’una nació és mesurada per a aquells qui fan coses; no pas per als qui en descriuen» (Edward de Bono).


Al Principat amb lleis, i al País Valencià i les Illes amb correllengües, n’hi ha de còmodes i ingenus qui volen fer creure que tot va rutllant. Però malgrat les triomfalistes estadístiques sobre coneixement del català, tothom sap, i a Madrid ho tenen ben clar, que la llengua catalana camina, sense presses ni pauses, cap a la tomba; cada vegada recula més el seu ús social, és pitjor parlada, perd nervi i parcel•les i matisos d’ús corrent... Esdevé un patuès del castellà, amb horrorosos i antiestètics calcs lingüístics cacofònics promoguts no sols pels castellanopensants locutors dels canals valencians sinó també per la pusil•lànime i asèptica "professionalitat" que traspuen els canals principatins i llur llatinització del català.

Tot plegat és degut a diversos factors entrelligats que ni tan sols els "nacionalistes" corrents copsen gaire, a causa de la fondària i complexitat dels processos, sols destriables si s’hi esmerça prou d’esforç com escrivien els jurats valencians al Magnànim a tomb de les intrigues inacabables dels condottieri napolitans: «No resta sinó que rompats en un colp e tallets les cordes de totes les il•lusions itàliques, subtilment e no sens gran astúcia cordillades, e no esperets, Senyor, a deslligar-les car nuus cecs tenen e insolubles, los quals jamés no veuríets acabats de deslligar» (any 1423). Doncs bé, ara i ací, el poder colonial ens ha relligat amb un munt de nusos cecs i difícilment solubles que cal saber deslligar amb esme i fermesa, amb energia i prudència amitjanades.

Les lleis de ciu sempre seran torpedinades si la situació no canvia de valent des de la capital de l’"Imperio" (i pel botifleram indígena i la resta de negrets emblanquinats tipus Michael Jackson / Sergio Dalma, que pateixen la síndrome d’Estocolm). Quant als correllengües, en mobilitzen molta gent, però manquen de reals conseqüències mediàtiques i de fites clau (com ara Gandhi en la Marxa de la Sal, diguéssim).

Tinot(Palma, 22-25 de febrer de 1906)