Heribert Barrera: La resposta a la sentència.

Heribert Barrera i Costa


La resposta a la sentència


Encara no sabem quan el Tribunal Constitucional dictarà sentència sobre l’Estatut. Com que els catalanistes pensem que la sentència serà dura i no hauria de quedar sense resposta, se’ns plantegen tres qüestions: l’objectiu de la resposta, com s’hauria de respondre i qui té capacitat per fer-ho. L’objectiu no pot ser limitar-se a deixar constància d’una protesta. La resposta ha de capgirar la sentència i deixar-la en la pràctica sense efecte. És perfectament possible perquè la sentència pot eximir l’Estat de les obligacions que l’Estatut li imposa, però no pot impedir-li d’actuar lliurement com si aquestes obligacions encara existissin. L’objectiu ha d’ésser pressionar permanentment l’Estat perquè adopti aquesta línia de conducta. No és fàcil, però no és impossible i val la pena d’intentar-ho.

Com hauria de ser la resposta? Es reclama que sigui unitària i contundent. Encara que la unitat es limitaria als catalanistes, basta una engruna de realisme per adonar-se que el doble qualificatiu és un oxímoron. Si la resposta és unitària, no pot ser contundent. El PSC no pot avalar una resposta mínimament contundent perquè una bona part del seu electorat se sent emocionalment lligat al PSOE. Això pot canviar, però de moment és així. Com que una resposta tova no tindria eficàcia, si volem resultats hem de sacrificar la unitat. Qui pot respondre amb contundència? Les institucions segur que no. A primera vista sembla que tenen dues vies: incomplir la sentència o donar la paraula al poble convocant un referèndum. Les dues coses les crec impossibles. L’incompliment és impossible perquè, en gairebé tots els casos, la Generalitat no té opció, és l’Estat qui actua. Si en algun punt (llengua) la Generalitat podria tenir algun paper, no té capacitat real de resistir una injunció formal d’acatament. Pel que fa al referèndum, celebrar-lo tindria lògica i el Parlament i el govern podrien convocar-lo. Però el govern de l’Estat no l’autoritzaria i ni el segon tripartit ni l’oposició, si governés, tindrien gosadia suficient per ignorar la prohibició i saltar-se la llei. Acabarien fent com ha fet Ibarretxe.

La proposta de referèndum pot ser una maniobra hàbil de petita política, per posar en relleu les contradiccions dels adversaris, però si es comencés a tirar endavant conduiria a una demostració d’impotència, a una nova frustració. És evident que, en les presents circumstàncies, tampoc no tenen capacitat de resposta eficaç ni les corporacions locals, ni la societat civil, ni les plataformes patriòtiques. Que molts ajuntaments aprovessin mocions de protesta no resoldria res. Les entitats culturals, econòmiques i professionals, per molt que se les pressionés, segur que no anirien més enllà de la signatura d’un document tebi lamentant la sentència. Els temps del Tancament de Caixes queden lluny! I si bé és cert que les plataformes patriòtiques podrien convocar grans manifestacions, ni que fessin sortir un milió de persones al carrer no aconseguirien res. A Madrid ens han pres la mida i saben que n’hi ha prou amb ignorar-les perquè tres setmanes després ja no se’n parli. Qui queda, doncs, amb capacitat de respondre amb eficàcia?

Al meu entendre només queden els partits polítics amb representació a les Corts. Són els diputats i senadors els únics que, sense sortir de la legalitat, disposen conjuntament d’un instrument poderós: el seu vot. Si, a la vista de la sentència, els diputats i senadors de CiU, ERC i IC-Verds declaressin que mentre els governs (del color que siguin) no demostrin amb actes que prescindeixen de la sentència, ells votaran sistemàticament en contra de tot (independentment dels continguts), segur que a Madrid s’ho començarien a pensar. Votar sempre no a investidures, pressupostos, projectes i proposicions de llei, mocions, resolucions, declaracions i tractats segur que produiria impacte i probablement acabaria fent efecte. Potser el PSOE i el PP es posarien d’acord per exercir represàlies. Potser intentarien aprovar una llei electoral encara més iniqua que la de partits. Però si ens mantinguéssim tossuts, ni així se’n sortirien. I segur que els catalans recuperaríem dignitat, respecte i autoestima. La resposta que suggereixo probablement no és l’única que associa contundència, viabilitat i probabilitat d’eficàcia. Tant de bo se’n trobi alguna de millor. El pitjor seria que les rivalitats de persones i de partits ens conduïssin, una vegada més, a acotar el cap.

Heribert Barrera

.

Quim Monzo sobre el PSOE de Catalunya.

Quim Monzo sobre el PSOE de Catalunya
Autor: Es pot dir més fort , però no més clar.
Text: "El PSC és un partit submís al PSOE, i aquest és un dels mèrits que veuen en ell els seus votants".

"Per això mateix els complau ( als votants del PSC-PSOE ) que en el dubte d'escollir entre José Luis i els interessos dels ciutadans catalans, esculli José Luis. Per això mateix els agrada que Zapatero prometi que recolzarà tot el que promet que recolzarà i després resulti que no només no ho recolza sinó que ho talla. Per això mateix els encanta que, a l'última campanya electoral, Carme Chacón prometés que, si fos necessari per a Catalunya, el PSC trencaria la disciplina de vot i, ara, no la trenqui", afegeix.

"Aquests són els valors del PSC, per això voten PSC els que el voten, i el PSC seria ximple si canviés i decidís posar els interessos catalans per davant dels del PSOE. ¿Que els catalans estan farts? Molts catalans sí: fartíssims. Però aquests no voten PSC. Als que voten PSC ja els està bé que les coses vagin com van, i a bona part d'ells no els semblaria malament que el finançament fos encara més perjudicial per a Catalunya: en solidaritat amb els homes i les terres d'Espanya, que deien aquells altres".

"I això que, amb la decisió de votar a favor dels pressupostos generals, el PSC 'signa la seva acta de defunció' és, simplement, una mala metàfora. Mai un mort signa la seva acta de defunció, precisament perquè està mort i els morts no poden signar. Les actes de defunció les signatura sempre un viu, i la del PSC la signarà el PSOE, però això serà d'aquí a bastant temps, quan ja no li sigui útil per a res. De moment encara li serveix per a aparentar", conclou.


Es pot dir més fort , però no més clar.

L'aplicació de la pomada després de la garrotada

D'això jo en dic cridar a files per adoctrinar be el ramat, doncs ara tots els esforços del PScOE van per evitar que els apareguin independentistes dins la seva miserable sucursal i per posar vaselina a la opinió publica catalana, després de la trepanació salvatge a la que acaben de sotmetre a Catalunya.

Fa pena de veure com tota la caverna nacionalista espanyola que opera i impera als "media" de ca nostre treballa ara, perfectament orquestrada, en l'aplicació de la pomada després de la garrotada, -no fos cas que l'última escopinada que ens dediquen faci aparèixer encara més nacionalistes... catalans, és clar.

Reunions i més reunions de tota mena i mida i en totes les posicions: patètic.

La traïció l'han comès a plena llum de dia i sense vergonyes.

Tenen tot Catalunya empastifada de pomades i vaselina.

Front ERC+CiU+CUP: l'única línia que ens queda per provar?

El panorama és positiu si en sabem aprofitar la seva dinàmica.

La situació esperpèntica que vivim a casa nostre ja va fer parèixer extrems com Ciutadanos, clar indici de que alguna cosa es movia, i garantia assegurada de que no es parés mai de parlar, per be i per mal, de la nostra inacceptable realitat colonial.

I en aquesta tasca ens hi ajuden molt la gent de Ciutadanos, el PSOE-psc, la COPE, el PP... i molts més que s’hi aniran afegint amida que s’escampi la desafecció que provoquen, doncs tots ells tenen les alarmes enceses i tan sols se’ls acut agredir.

I això fa bullir l’olla, la nostre olla.
I per cada bastonada que ens engalten, més gent entén que no podem continuar així.

Continuem, doncs, fent que s'en parli. És com fa feina la gota malaya, constant i sense perdre el fil. Un fil que intenten d’escapçar inútilment amb constitucions, amb eines de comunicació omnipresents i en mans adverses. Inútilment gràcies a una ferma voluntat de ser, apresa de la família i dels nostres amics d’aquí i d’allà.

Potser tal vegada sembli que el fils és massa feble o massa prim
però es que no és fil sinó xarxa que no pararem mai de teixir.

I la tempesta encara creixerà molt més i es farà molt més violenta. I per tant és el moment de situar-nos en una posició des de la que puguem treure profit de la seva envestida, per poder recollir i organitzar els fruits de la mala bava que aboquen sobre Catalunya.

Actualment, potser, l'única possibilitat de moviment seriós que podria engrescar i aglutinar els descontents de la situació colonial que patim, sigui crear un front ERC+CiU.

Crec que és l'única línia que ens queda per provar, abans d’engegar a pasta fang un marc constitucional aplicat de forma colonial al nostre país.

Sun Tzu: "L’ essència de l’Art de la Guerra e l’art de la Vida"

Vet a qui un text que els catalans hauríem de conèixer bé per entendre les estratègies que s’han usat i s’usen contínuament contra la nostra nació. I també per aprendre com pal·liar els efectes de la colonització a la que ens té sotmès l’estat espanyol, doncs ells massa bé que les coneixen.

INTRODUCCIÓ:

"L’ essència de l’Art de la Guerra e l’art de la Vida"

Sun Tzu fou un general chino que va viure pels vols del segle V abans de Crist. La col·lecció d’assajos sobre l’art de la guerra atribuïda a Sun Tzu, encara ara, constitueixen el tractat mes antic i mes rellevant que es coneix sobre aquest tema.

La seva obra va arribar a Europa durant el període previ a la Revolució Francesa gràcies a una breu traducció que va realitzar el sacerdot jesuïta J. J. M. Amiot.

La filosofia sobre la guerra de Sun Tzu descansa principalment sobre les dos següents premisses:

-Tot l’art de la guerra es basa en l’engany.

-L’art suprem de la guerra consisteix a sotmetre l’enemic sense lluitar.

Les idees de Sun Tzu es van escampar per Asia fins arribar al Japó, on ràpidament van adoptar-les, probablement afegint-hi noves idees, ja que consta que l’autor del seu principal llibre sobre aquest mateix tema “El llibre dels cinc anells” Miyamoto Mushashi, va estudiar el llibre de Sun Tzu durant la seva formació com a samurai.

Degut a la influència de Sun Tzu, es usual referir-se a les cultures orientals com a cultures d’estratègia.

Avui dia, trobem aplicada aquesta filosofia de L’art de la Guerra a molts àmbits diferent dels estrictament militars, i d’aquesta manera veiem com apareix el seu pensament als negocis, als esports, la diplomàcia i la política, i també als comportaments personals. Molts manuals moderns de gestió d’empresa inclouen cites gairebé literals de la obra de Sun Tzu, on es substitueix la paraula “exèrcit” per “empresa”, o “armament” per “recursos”.

Així doncs, es pot veure com aquestes idees segueixen sent vàlides tot hi tenir 25 segles d’antiguitat.

Capítol 1. ESTIMACIONS

La guerra es un assumpte de vital importància per l’estat; un assumpte de vida o mort, el camí cap a la supervivència o la destrucció. Per tant, es imperatiu estudiar-la en profunditat.

El tema s’ha de valorar tenint en compte cinc factors fonamentals, i fer comparacions entre les diverses condicions dels bàndols antagonistes per poder determinar el resultat de l’enfrontament.

Factors:

Polític

Clima

Terreny

Comandant

Doctrina

Polític: La política es allò que fa que el poble estigui en harmonia amb el seu governant, de tal manera que el segueixi allà on sigui sense témer per les seves vides ni per córrer perill.

Clima: El Clima fa referència a la nit i al dia, al fred i a la calor, als dies clars o plujosos, i al canvi de les estacions.

Terreny: Implica les distàncies, i te en compte a on és fàcil o difícil desplaçar-se, si es tracte de camp obert o de llocs estrets; influint, tot això, en les possibilitats de supervivència.

Comandant: El Comandant ha de tenir les següents qualitats: saviesa, sinceritat, benevolència, coratge i disciplina.

Doctrina: La Doctrina fa referència a com a de ser entesa la organització de l’exèrcit, les graduacions i rangs entre oficials, la regulació de les rutes de queviures i la provisió de material militar per a l’exèrcit.

Cada General ha de conèixer aquest cinc factors. Aquell qui els domini, vencerà; el que no, acabarà derrotat. Per tant, quan es planifica la guerra, s’han de valorar i comparar de forma precisa els següents set factors :

1 Quin dirigent és el més savi i capaç?

2 Quin Comandant te més talent?

3 Quin exèrcit obté avantatges de la naturalesa i el terreny ?

4 A quin exèrcit s’hi observen millor les regulacions i instruccions?

5 Quines tropes son més fortes?

6 Quin exèrcit te els oficials i tropes millor entrenades?

7 Quin exèrcit administra recompenses i càstigs de forma més justa?

Si estudiem aquest set factors, serem capaços d’endevinar quin dels dos bàndols serà el guanyador.

El general que segueixi els meus consells segur que guanyarà. Aquest general ha de ser qui porti el comandament.

Aquell qui ignori el meu consell, certament serà derrotat. Aquest ha de ser destituït.

Després de tenir en compte els meus consells i plans, el general ha de crear una situació que contribueixi al seu compliment. Quan dic “situació” vull dir que ha de tenir en compte la situació del camp, i actuar d’acord amb el que l’hi doni avantatge.

L’art de la guerra es basa en l’engany. Per tant, quan s’és capaç d’atacar, s’ha d’aparentar incapacitat, quan les tropes es mouen, aparentar inactivitat. Si s’està a prop de l’enemic, se l’hi ha de fer creure que s’està lluny; si esta lluny, aparentar que s’hi està a prop. Posar esquers per atreure l’enemic. Colpejar l’enemic quan està desordenat. Preparar-se contra ell quan esta segur a tot arreu. Evitar-lo durant un temps quan sigui més fort. Si el teu oponent te un comportament colèric, intenta irritar-lo. Si es arrogant, intenta de fomentar el seu egotisme. Si les tropes enemigues estan ben preparades després d’una reorganització, intenta desordenar-les. Si estan unides, sembra la desunió entre les seves files. Ataca l’enemic quan no estigui preparat, i apareix quan no s’ho esperi. Per l’estrateg, aquestes son les claus de la victòria.

Si les estimacions realitzades abans de la batalla indiquen victòria, es per que els càlculs cuidadosament realitzats mostren que les teves condicions son més favorables que les condicions de l’enemic; si indiquen derrota, és per que mostren que les condicions favorables per la batalla son menors. Amb una avaluació acurada, un pot vèncer; sense ella, no es pot. Moltes menys probabilitats de victòria tindrà aquell que no realitzi càlculs en absolut.

Mitjançant tot això, un pot endevinar el resultat final de la batalla.

Capítol 2. FER LA GUERRRA

En les operacions bèl·liques, quan es requereixen mil carros ràpids de quatre cavalls, mil carros pesats, i mil soldats; quan s’han de transportar provisions per a un milió, quan existeixen despeses a casa i al front, i despeses per a enviats i consellers, el cost de materials com la goma i laca, carros i armadures, puja fàcilment a mil peces d’or al dia. Es pot posar en campanya un exèrcit de cent mil homes, només quan es disposa d’aquest diners en ma.

Una victòria ràpida es el principal objectiu de la guerra. Si la victòria tarda a arribar, les armes perden tremp i la moral s’esvaeix. Si les tropes ataquen ciutats, la seva força es desgasta. Quan un exèrcit s’implica en una campanya prolongada, els recursos de l’estat es redueixen ràpidament.

Quan les teves armes esta oscades i l’ardor disminueix, la teva força exhausta i el tresor gastat, els caps dels estats veïns aprofitaran l’avantatge de la crisi per actuar. En aquest cas, cap home, per savi que sigui, serà capaç d’evitar les desastroses conseqüències que de la situació se’n derivin. Degut a tot això, tot i que hem sentit a dir molt sobre el malbaratament estúpid en temps de guerra, no hem vist mai encara una operació intel·ligent que fos prolongada. Mai ha existit una guerra prolongada que hagi resultat beneficiosa pel país.

De tot això es desprèn que aquells qui son incapaços d’entendre els perills inherents que comporta utilitzar tropes, son igualment incapaços d’entendre com utilitzar-les avantatjosament.

Aquells experts en fer la guerra no necessiten una segona lleva de reclutes, o més de dos aprovisionaments. L’equip militar es transporta des de casa, però es fia de l’enemic pel que fa a les provisions. D’aquest manera l’exèrcit estarà plenament aprovisionat de menjar.

Quan un país s’empobreix per a les operacions militars, es degut al transport distant; portar provisions a llarga distància deixa al poble desemparat. Mentre les tropes estan formades, els preus pugen. Quan pugen els preus, la riquesa del poble baixa. Quan la riquesa baixa, el poble pateix dures exigències. Amb aquesta pèrdua de riquesa i força, els que tenen recursos es veuen extremadament empobrits, i set desenes parts dels seus recursos es dissipen. I entre les despeses del govern, aquells dèbit per reposar carros trencats, cavalls esgotats, armadures i cascs, arcs i fletxes, escuts i carros de provisions, consumeixen un 60 per cent del total.

Per tant, un general intel·ligent fa que les seves tropes s’aprovisionin de l’enemic, doncs una mesura d’aprovisionament de l’enemic equival a vint de les pròpies, i una mesura de menjar de l’enemic equival a vint de les pròpies.

Pel que fa a incrementar el coratge dels soldats a l’hora d’atacar a l’enemic, se’ls ha de provocar. De cares a capturar més botí de guerra, els ha de recompensar.

Per exemple, en una lluita de carros de combat en la que deu carros enemics han set capturats, recompenseu al que hagi capturat el primer. Substituïu les banderes enemigues per les pròpies, barregeu les carros capturats amb els vostres i munteu-los. Tracteu be als presoners de guerra i cuideu-los. A això se l’hi diu vèncer una batalla i sortir reforçat.

Per tot això, i com que l’únic que te valor durant la guerra es la victòria, no prolongueu massa les operacions. El general que sap com usar les tropes, és l’àrbitre del destí de la nació.

Capítol 3. ESTRATEGIA OFENSIVA

En general, la millor política durant la guerra és prendre un estat intacte; arruïnar-lo es inferior. Capturar sencer l’exèrcit enemic es millor que destruir-lo. Prendre intacte un regiment, una companyia o un esquadró, es millor que destruir-lo. Aconseguir cent victòries en cent batalles no és la mesura de la habilitat: sotmetre l’enemic sense lluitar és la suprema excel·lència.

Per tant, el que resulta de màxima importància en una guerra es atacar l’estratègia de l’enemic. El segon que és millor, es trencar les seves aliances utilitzant la diplomàcia. Al tercer lloc hi ha atacar al seu exèrcit. I la pitjor de totes les estratègies es atacar ciutats.

Atacar ciutats es una cosa que només s’ha de fer quan no hi ha alternativa, ja que la preparació d’escuts i el seu transport, i tenir preparades les armes i l’equip necessari, requereix com a mínim tres mesos, i muntar les màquines de setge i les escales per assaltar les muralles, requereix uns altres tres mesos addicionals. El general, incapaç de controlar la seva impaciència, ordenarà a les tropes que carreguin contra les muralles, amb el resultat de que una tercera part d’elles mori sense haver pres la ciutat. Així de desastrós es atacar ciutats.

Així doncs, els verdaderament hàbils en la guerra sotmeten l’exèrcit enemic sense batallar. Capturen les ciutats enemigues sense assaltar-les , i s’apoderen de l’estat enemic sense prolongar-se en la campanya. El seu objectiu es prendre intacte tot el que hi ha sota el cel, mitjançant consideracions estratègiques. Com a resultat, les tropes no es desgastaran, i els guanys seran complerts. Aquest es l’art de la estratègia ofensiva.

Per tant, l’art d’usar tropes es el següent: Si s’és deu vegades superiora a l’enemic, rodegeu-lo. Si s’és cinc vegades més fort, ataqueu-lo. Si es te el doble de forces, dividiu-lo. Si s’hi esta en igualtat de condicions, supereu-lo amb un bon pla. Si s’hi esta en inferioritat numèrica, sigueu capaços de mantenir oberta una via per la retirada. I si s’hi esta en desavantatge en totes els aspectes, sigueu capaços d’al·ludir-lo, doncs una força petita no és res més que un botí per a una de més poderosa, si s’enfronta a ella temeràriament.

El general és l’assistent del sobirà de l’estat. L’estat serà fort, si questa assistència és estreta; si és dèbil, l’estat serà certament dèbil.

Hi ha tres formes a taraves de les quals un sobirà pot portar el seu exèrcit a la derrota:

• Si, ignorant que l’exèrcit no ha d’avançar, ordena un avanç; o si, ignorant que no hauria de retirar-se , ordena una retirada. Això es coneix com Desequilibrar l’exèrcit.

• Si sent ignorant dels assumptes militars, interfereix en la seva administració. Això causa perplexitat entre els oficials.

• Si, sent ignorant dels problemes de comandament, interfereix en la direcció de la lluita. Això genera dubtes en la ment dels oficials.

Un exèrcit confós porta la victòria del contrari. Si l’exèrcit està confós, els governs veïns aprofitaran l’avantatge i provocaran problemes.

Per altra banda hi ha cinc casos on es pot predir la victòria:

• Aquell qui sap quan pot lluitar i quan no, sortirà victoriós.

• Aquell qui entengui com lluitar, tenint en comporta les forces de l’adversari, sortirà victoriós.

• Aquell qui tingui les seves files unides per un mateix propòsit, sortirà victoriós.

• Aquell qui estigui ben preparat, i descansi a la espera de que l’enemic no estigui ben preparat, sortirà victoriós.

• Aquell qui els seus general siguin capaços i no pateixin interferències del seu sobirà, sortirà victoriós.

És en aquest cinc punts on trobarem el camí de la victòria.

Per tant vos dic: Coneix al teu enemic i coneix-te a tu mateix; en cent batalles, mai sortiràs derrotat. Si ets ignorant del teu enemic però et coneixes a tu mateix, les teves oportunitats de guanyar o perdre son les mateixes. Si ets ignorant del teu enemic i de tu mateix, pots estar segur que seràs derrotat en cada batalla.

Capítol 4. DISPOSICIONS

Els guerrers experts de l’antiguitat, primerament es feien invencibles ells mateixos, i després esperaven un moment de vulnerabilitat per part de l’enemic. La invencibilitat depèn d’un mateix, però la vulnerabilitat de l’enemic depèn de ell mateix. D’això se’n dedueix que qui és expert en la guerra es pot fer invencible a si mateix, però no és segur que sigui capaç de fer que l’enemic sigui vulnerable. Dit d’altra manera, un pot saber com vèncer, però no necessariament vol dir que acabi vencent.

Defensat quan no puguis derrotar l’enemic, i ataca a l’enemic quan el puguis vèncer. Un es defensa quan la seva força és inadequada, ataca quan és abundant. Aquells qui son hàbils defensant-se s’oculten a si mateixos sota nou capes de terra; aquells que ho son en atac cauen del cel com un llamp. Per tant, aquells qui son hàbils al atacar i al defensar-se son capaços de protegir-se a si mateixos i d’aconseguir victòries rotundes.

Preveure una victòria que un home normal pugui preveure no és l’esperit de la excel·lència. No te cap importància si obtens el triomf en la batalla i t’aclamen universalment com a “expert”, doncs aixecar una fulla caiguda no demana tenir molta força, distingir la nit del dia no es prova de gran visió, escoltar el tro no es prova de gran oïda.

En temps antics, aquells als qui anomenaven “hàbils en la guerra”, conquerien a enemics fàcilment abastables. I les victòries assolides per algun d’aquests “mestres de la guerra”, no significaven ni reputació de saviesa ni coratge meritori, doncs sortien victoriosos sense córrer riscs. Sense risc, certament s’aconsegueix la victòria: es pot conquerir a un enemic ja derrotat sense necessitat de panificar el combat.

Per tant, el comandant hàbil, pren una posició en la qual no pot ser derrotat i no perd la oportunitat de vèncer l’enemic. Un exèrcit victoriós sempre busca batalla després de que els seus plans indiquin que la victòria és possible, mentre que un exèrcit predestinat a la derrota lluita amb l’esperança de vèncer, però sense cap pla. Els qui son experts en la guerra, en cultiven les seves polítiques i s’adhereixen estricament a les regeles estipulades. D’aquesta manera tenen sota el seu poder el control dels esdeveniments.

Els element de l’art de la guerra son: primer, la mesura de l’espai; segon, l’estimació de les quantitats; tercer, els càlculs; quart, les comparacions; i quinta, les possibilitats de la victòria. La mesura de l’espai deriva del terreny. Les comparacions es fan a partir de les quantitats i dels càlculs, i es determina la victòria segons aquestes comparacions. D’aquesta manera, un exèrcit victoriós equival a un sac en equilibri contra un gra d’arròs, i un exèrcit derrotat és com un grà d’arròs en equilibri contra un sac.

És en conseqüència de les disposicions preses que un general resulta capaç de fer que els seus soldats lluitin com l’efecte de les aigües, que alliberades sobtadament d’una presa, cauen sobre un abisme sense fons.

Capítol 5. ACTITUD DE L’EXÈRCIT

En general, manar un gran exèrcit és el mateix que manar un grapat d’homes. És una qüestió d’organització. I dirigir un gran exèrcit és el mateix que dirigir un grapat d’homes. És una qüestió de formació i de senyals.

Que un exèrcit sigui capaç de suportar l’atac enemic sense patir la derrota és conseqüència de les operacions conjuntes de forces normals i de forces extraordinàries. Les tropes carregant contra l’enemic com una pedra de molí contra un apila d’ous, és l’exemple d’una sòlida actuació contra una de buida.

En general, durant la batalla, s’usa la força normal per a resistir, i les forces extraordinàries per vèncer. Els recursos d’aquells qui son experts en l’ús de la força extraordinària son tan infinits com el cel, tan inesgotables com el fluir dels grans rius, doncs acaben i comencen –cíclicament com els moviments del sol i la lluna-. Poden morir i reneixen – recurrents com el pas de les estacions-. Les notes musicals son com les estacions. Son només cinc en nombre, però les seves combinacions son tan infinites que ningú pot visualitzar-les totes. Els gustos en son només cinc de nombre, però les seves mescles son tant variables que ningú les pot degustar totes. Durant la batalla, només existeixen les forces normals i les extraordinàries, i les seves combinacions tampoc tenen límit, ningú pot copsar-les totes. Doncs aquestes dues forces es reprodueixen mútuament. És com el moviment sense fi en un cercle. Qui pot esgotar les possibilitat de combinació?

Quan les aigües torrencials arrosseguen pedres, es degut al seu impuls; quan el vol d’un falcó trenca el cos de la seva presa, es degut a la seva precisió. Així doncs, la força del qui és experimentat en la guerra és definitiva, i el seu atac extremadament precís. El seu potencial és el de un carcaix ple; la seva precisió, la de deixar anar la corda de l’arc.

En mix del tumult de la batalla, la batalla pot sembla caòtica, però no ha d’existir desordre a les pròpies tropes. El camp de batalla pot semblar confús i caòtic, però el bàndol propi ha de restar ordenat. D’aquesta manera restarà a prova de derrotes. La confusió aparent és resultat d’una bona ordenació; la covardia aparent, del coratge; debilitat aparent, de la força. Ordre i desordre depenen de la organització i la direcció; coratge i covardia, de les circumstancies; força i debilitat, de les disposicions tàctiques.

Així doncs, aquell qui és capaç de fer moure l’enemic, ho fa creant una situació d’acord amb la que l’enemic actuarà. Tempta a l’enemic amb alguna cosa que desitgi assolir. Mantenir-lo en un moviment sostingut es quelcom que esta fora del seu abast, llavors, ataca’l amb les tropes escollides.

Un comandant expert obté la victòria de la situació, i no l’exigeix dels seus subordinats. Selecciona els homes adequats i explota la situació. Qui és capaç d’usar la situació, usa els seus homes, durant la lluita, com a rodolo o com blocs de pedra: la naturalesa d’un rodolo es tal que en terra pla resta estàtic; en pendent, es mou. Un bloc quadrat de pedra atura qualsevol cosa; si és rodó, arrasa.

L’energia de les tropes hàbilment dirigides durant la batalla es pot comparar a l’empenta d’una roda de molí que es deixa caure des d’una pendent de mil metres d’alçada.

Capítol 6. BUIT I ACTUALITAT

En general, qui ocupa primer el camp de batalla i espera a l’enemic pot descansar, i aquell qui arriba més tard a escena i es precipita a la lluita, comença cansat. D’aquesta manera, aquell qui és expert en la guerra atrau a l’enemic al camp de batalla, i no es deixa portar allí per l’enemic.

El qui és capaç de fer que l’enemic arribi en camp propi ho aconsegueix oferint-l’hi algun tipus d’avantatge. I el qui és capaç de retardar l’arribada de l’enemic ho aconsegueix fent que aquest s’aturi per precaució. Així doncs, quan l’enemic està descansat, sigues capaç d’esgotar-lo; quan esta ben alimentat, sigues capaç de fer-li passar gana; quan esta descansant, fes que es mogui.

Pren els llocs que siguis incapaç de recuperar, mou-te suaument cap a la direcció on siguis menys esperat.

Quan ets capaç de desplaçar-te sense cansar-te, es per que viatges per llocs on no hi ha enemics. La forma d’assegurar-te de prendre allò que ataques es atacant el lloc que l’enemic no defensa o no pot protegir. La forma d’assegurar-te de mantenir la posició que defenses es defensar una posició que l’enemic tem o no és capaç d’atacar. Per tant, contra aquells qui son hàbils en atac, l’enemic no sabrà com defensar-se, i contra aquells qui son experts en defensa, l’enemic no sabrà com atacar.

Subtil i insubstancial, l’expert no deixa rastre. Tant divinament misteriós que és inaudible. D’aquesta manera és amo del destí de l’enemic. La seva ofensiva serà irresistible si la llença contra les posicions dèbils de l’adversari. Quan s’enretiri no pot ser sobrepassat, si es mou ràpid. Quan jo decideixo presentar batalla, el meu enemic, encara que protegit per murs alts i fosos profunds, no pot evitar enfrontar-se a mi, doncs ataco una posició que ha de defensar. Quan jo desitjo evitar la batalla, puc defensar-me senzillament traçant una línia al terra: l’enemic serà incapaç d’atacar-me, doncs he fet que es desplaci a un lloc diferent del que ell desitjava.

Si soc incapaç de determinar les disposicions de l’enemic mentre que, al mateix temps, amago les meves, llavors puc centrar les meves forces, i les seves s’han de dividir. Si jo em concentro mentre ell es divideix, puc usar tota la meva força per atacar una fracció seva. Per tant, seré superior numèricament. Si soc capaç d’usar molts per colpejar a uns pocs en un punt seleccionat, aquells cauran sense remei.

L’enemic no ha de saber on intentaré presentar batalla. Doncs si no sap on intento batallar haurà de fer preparatius a molts llocs diferents. I quan ell es prepara a molts llocs, aquells contra els qui hauré de lluitar seran menys. Si es prepara al front, la seva reraguarda serà dèbil , i si prepara a la reraguarda, el seu front serà fràgil. Si reforça la seva esquerra, la seva dreta serà vulnerable, i si reforça la dreta, li quedaran poques tropes a la esquerra. I si envia tropes a totes bandes, serà dèbil a totes bandes. La inferioritat numèrica deriva d’haver de resguardar-se contra els atacs possibles; la superioritat numèrica deriva de forçar a l’enemic a fer aquest tipus de preparatius contra nosaltres.

Si un coneix on es lliurarà la batalla, les seves tropes poden marxar i arribar a lloc. Però si un ignora quin serà el camp de batalla o el dia en que s’esdevindrà, l’esquerra serà incapaç d’ajudar a la dreta, i la dreta incapaç d’ajudar a l’esquerra, i la avantguarda serà incapaç d’ajudar a la reraguarda, i a l’inrevés. I encara més si es troben molt separades, i també si ho estan tan sols uns metres. Tot i que les tropes de l’enemic s’estimin nombroses... com li beneficia aquesta superioritat respecte al resultat final de la guerra?. Així doncs, la victòria encara és assolible, doncs encara que l’enemic sigui superior en nombre, es pot evitar l’encontre directe en la seva totalitat.

Analitza els plans de l’enemic de manera que puguis descobrir els seus punts dèbils i els seus punts forts. Agita’l de cares a identificar les pautes dels seus moviments. Posa-l’hi esquers per que descobreixi les seves disposicions, i determina la seva posició. Llença un atac de prova per aprendre on és fort i on és deficient. El principal objectiu a l’hora de disposar les pròpies tropes és situar-les sense que presentin una forma identificable. D’aquesta manera, ni el més penetrant dels espies pot informar-ne, ni el més savi pot traçar plans contra tu.

Els plans porten a la victòria d’acord amb la situació, però la majoria no entenen això. Ningú entén realment com s’ha assolit la victòria, tot i que qualsevol en pot veure els aspectes externs. Quan es guanya una batalla, les tàctiques no es poden repetir. Un sempre ha de respondre a les circumstancies amb una infinita varietat de modes.

Arribats a aquest punt, un exèrcit pot ser igual que l’aigua, doncs aquesta flueix per evitar les alçades i es dirigeix a la plana. Un exèrcit ha d’evitar la força i atacar sobre la debilitat. I de la mateixa manera que l’aigua flueix i pren forma d’acord amb el terreny, l’exèrcit es dirigirà a la victòria d’acord amb la situació de l’enemic. I de la mateixa manera que l’aigua no te forma constant, no hi ha constants en la guerra. Qui és capaç d’aconseguir la victòria modificant les seves tàctiques d’acord amb la situació de l’enemic, be se’l pot anomenar diví.

Dels cinc elements (aigua, foc metall, fusta i terra) cap predomina sempre, de les quatre estacions, cap dura per sempre; dels dies, alguns son llargs i d’altres son curts, i la lluna creix i decreix. Aquesta és també la regla que regeix les tropes.

Capítol 7. MANIOBRES

En temps de guerra, normalment el general rep les ordres del sobirà de l’estat. Durant el procés d’organització de tropes i mobilització dels seus homes per convertir l’exèrcit en una realitat harmoniosa i col·locar-la en posició, res és més difícil que l’art de maniobrar fins a posicions avantatjoses. El que és més complexes del tema és convertir la ruta més complicada en la ruta més directa, i distreure l’enemic amb esquers. Per aconseguir-ho, has de posar-te en marxa després de que ho hagi fet l’enemic, i arribar al camp de batalla abans que ell. Qui és capaç de fer això, demostra el seu coneixement en l’artifici de la distracció.

L’avantatge i el perill son matèries inherents al fet de maniobrar per assolir una posició d’avantatge. Aquell qui posa l’exèrcit sencer en moviment, amb la seva impedimenta, perseguint una posició d’avantatge, no la obtindrà. Si abandona el campament i tota la impedimenta en la lluita per obtenir avantatge, perdrà tot el seu equip. Si ordena realitzar maniobres forçades sense armadures als seus homes, sense aturar-se nit i dia, per cobrir el doble de la distancia usual en un desplaçament, es possible que vegi com els seus comandant son capturats.

Els homes forts i resistents arribaran primer, i els dèbils encara estaran al darrera; així doncs, si s’usa aquest mètode, tan sols la centèsima part de l’exèrcit arribarà al seu destí. En una marxa forçada de cinquanta “li” (mesura de distància xina), probablement caurà el comandant de la avantguarda, però la meitat dels seus homes arribarà. En una marxa forçada de trenta “li”, només arribaran dues terceres parts. Això vol dir que un exèrcit que deixi enrere l’equip pesat, subministraments i menjar estarà perdut.

Qui no esta d’acord amb els designis dels seus veïns, no ha de entrar en aliances amb ells. Aquells que no coneixen les condicions de les muntanyes i boscos, passos perillosos, marasmes i pantans, no poden dirigir la marxa d’un exèrcit. Aquells que no usin guies locals son incapaços d’obtenir avantatges del terreny.

La guerra es basa en l’engany. Mou-te quan et sigui avantatjós i crea canvis de la situació dispersant i concentrant les teves forces. Quan entres en campanya, sigues ràpid com el vent; fent marxes normals, majestuós com el bosc; durant les incursions i saquejos, ferotge com el foc; quan t’aturis, ferm com les muntanyes. Si t’amagues, sigues tan insondable com les coses que hi ha més enllà dels núvols; en moviment, cau com el llamp. Per saquejar una regió, dispersa les teves forces. Quan conquereixes un territori, defensa els punts estratègics.

Sospesa la situació abans d’efectuar qualsevol moviment. Aquell qui domina l’artifici de la diversió sortirà victoriós. Així és l’art de maniobrar.

Tinot: Caracteriologia, La psicologia del colonitzat

Germans, la vida se’ns en va,

a poc a poc ens la prenen,

si avui ens obren la mà

es que hi ha altres cadenes.

(Joan Bta. Humet)


La psicologia del colonitzat es caracteritza per la inhibició idiota (en grec idiota era un terme equivalent a ‘egoista’, ‘incivil’ i ‘apolític’) i pel materialisme elemental i barroer (diners, panxa i sexe), així com per l’arbitrarietat mental (enveja, xafardeig, egoisme...), que destrueix una possible salut social del poble indígena.

Qualsevol reconstrucció nacional ha de començar, irreversiblement, per una reconstrucció caracteriològica capaç d’unir i plantar cara als colonitzadors i atreure’s els renegats i els immigrants. Malcolm-X, M. Luther King, Gandhi i tants altres eren, bàsicament, caps populars que cridaven a una millora moral i a un afinament quant a l’autodisciplina del poble oprimit.

Caldrà estudiar a fons altres processos d’alliberament (el jueu, l’irlandès, l’hindú, per exemple, són molt instructius) i la tradició literària i històrica dels nostres segles gloriosos (ss. xiii-xv, bàsicament), on descobrirem figures absolutament genials i admirables: Llull, Muntaner, Roger de Llúria, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March i família..., figures plenes de coratge, de creativitat, d’energia, d’emoció continguda, de fe, de bellesa treballada..., valors ben distints de tant de patetisme com veiem ara entre els malalts d’autoodi i covardia. És normal que força gent forastera menspree l’esperit d’esclau dels acomplexats indígenes. Però, si aquesta gent coneix indígenes enèrgics, empàtics i traçuts que defensen la llengua sense cap sentiment d’autoodi, indiscutiblement que sols sentirà admiració per a ells, tret dels colonitzadors professionals i el lumpen marginals.

Si ens mantenim ferms i empàtics, si ens renovem espiritualment i psicològicament, tenim el futur quasi guanyat. Cal reforçar tots els trets de caracteriologia magnètica que hem anat esmentant. Cal transmetre pau profunda, seguretat, tranquil•litat. No fer el bufó ni la mona. Tenir cura del nostre aspecte personal, anar al gimnasi: que la nostra simple presència ja parle. Estudiar informàtica i idiomes, matèries amb futur i prestigi.

«L’admiració és causa determinant d’imitació; i la imitació és un dels agents més actius i generals de la transformació de les societats» (Enric Prat de la Riba).


Quan alguna persona, ideologia, col•lectivitat, etc. és traïda per tothom, hom pot blasmar els traïdors, però ço no solucionarà el problema. És menester de cercar coratjosament la causa d’aquesta traïció generalitzada sense centrar-nos en exclusiva en la paranoia de l’enemic exterior, car sovint és la mesquinesa del traït, la seva manca de generositat, la seva incoherència i egoisme allò que el fa víctima de tanta traïció o oblit. Açò s’esdevé en bona part del nostre nacionalisme, atrinxerat darrere càtedres, homenatges i diades, mentre que en llur vida diària, a muntó "nacionalistes" no solen anar més enllà d’un epicureisme molt vulgar amb reaccions deixades i de gran irresponsabilitat patriòtica. El problema és la nostra caracteriologia colonial que permet una espanyolització tan barroera, lamentable i abassegadora.

«Veritablement la nostra herència ha passat a uns altres i la nostra casa als estrangers» (Planys 5:2).

«Les idees dolentes i perjudicials, ni que no sien expressades amb claredat, s’estenem més de pressa que no les idees sanes proclamades a plena veu» (Maeterlinck,1862-1949).


La poesia L’heroi, de Miquel Costa i Llobera, intensifica allò que un català amant de la justícia (lingüística i general) hauria de saber fer:


[...] Ans bé el suplici sublima l’hèroe;

sa sang treu flames apoteòtiques,

i els insults que la infàmia li tira

de fems en terra a son llorer serveixen.


Ell de son poble concentra l’ànima.

Tranquil, hi atura les bregues díscoles;

lluitador, hi remou les tormentes

com fa el mestral sobre la mar voluble.


L’impuls que ell dóna produeix l’ímpetu

que enfora guia la gent i l’època,

i damunt la corrent que se’n forma,

ell passa al trot de triomfal quadriga...


Davant l’enigma s’asseu per àrbitre;

romp lo insoluble sa espasa autòctona:

i al relleu de sa pròpia figura

ell dóna encuny a sa mateixa pàtria.


Sortat el poble, sortosa l’epoca

d’on surt un hèroe de força màxima,

com Amfió edificant amb la lira,

o com Teseu esvaidor de monstres!


Quan plana l’ombra de les catàstrofes

i tot al caos sembla dissoldre-s’hi,

ja és ben bé l’hora de l’hèroe!

Germini la terra mare sa llavor feconda!


Hèroe! T’invoquen les palmes èpiques,

vola a cercar-te l’oda pindàrica;

i si els cors abatuts no et sospiren,

com que et prometin els antics sepulcres!


(Palma, 22-25 de febrer de 1906)

Tinot: Qualitat de llengua

« [...] heu donat preferència a expressions no vernacles i abusat de mots bàrbars, fins al punt de trastocar la vostra parla en un autèntic guirigall» (Tacià, «Discurs contra el grecs»).

«Llengua embastardida, / poble bou al fang. / Necis jocs podrien / vils cervells parats» (Salvador Espriu, Llibre de Sinera).

Cal aprendre a parlar i escriure una llengua nacional generativa, creativa segons els recursos de la pròpia idiosincràsia, una llengua de cancelleria rica i gloriosa com la de les Cròniques, una llengua bella i flexible com la de Llull o la del nostre Segle d’Or. Cal conèixer bé els clàssics i la pròpia literatura. Cal escoltar els avis (millor encara: les àvies), els pagesos... Reintroduir els nostres propis refranys i dites, que sens dubte donen color i vitalitzen l’idioma.

El català parlat a les ciutats, assetjat pels mèdia espanyols i francesos i per la immigració, sense la defensa d’uns mèdia catalans (ja que els que hi ha són llatinitzats i no compleixen amb llur deure de contrapol de resistència i pedagogia lingüística), sol ser dolentíssim; experimenta, a més, un ràpid i dramàtic empobriment de vocabulari, d’expressions, de sintaxi, etc. (pèrdua de pronoms adverbials, allau de castellanismes, com ara "morro" per barra, "llit" per rambla, "aquest any" per enguany i milers més... en una dinàmica imparable, si no l’analitzem a fons i actuem en conseqüència). Fa pena de sentir com parla el jovent i els infants escolaritzats en català i els "nacionalistes", sobretot al País Valencià. Tal "xapurriau" indica la progressiva satel·lització del català al voltant del Rei-Sol castellà, i sabem que aquest és el pas anterior a la definitiva castellanització, tal com han estudiat els sociolingüistes.

« [...] les maneres corrents de parlar d’una nació pre-anuncien, als qui saben veure el fons de les vicissituds humanes, el camí que aquella nació està emprenent» (Antonio Rosmini).


Cada mot ben dit i ben escrit és una enlairada trinxera d’amor a la terra. Parlar un català desastrós treu el geni creatiu a l’idioma, el descoloreix, el fa lleig i el desprestigia. És el fenomen correlatiu a la nostra psicologia d’esclau, d’oncle Tom, el camí obert a l’autoodi, a la por, als complexos botiflers i a la síndrome d’Estocolm. Si parlem un català calcat del castellà, el fem espuri, menyspreable, un patois folclòric de la lengua del imperio, o sia: la parla sense ànima que ens volen vendre els nostres enemics. És inacceptable el light de TV3, que demostra complex d’inferioritat. No parlem ja de la risible i super-artificial parla que xerren els cacofònics (i sovint castellanoparlants, fora de les càmeres) locutors de Canal 9, que sembla que mai no s’han fixat en el parlar pur del Maestrat o la Vall d’Albaida.

«Als fills imposes, car els vols senyors, guisofis agres d’una llengua estranya» (S. Espriu, Llibre de Sinera).


Quan parlem, hem d’usar les formes més pures i genuïnes, com ara, millor rentar que "llavar", millor cercar que "buscar", etc., sempre que el context no les faça massa forçades, car llavors perden efectivitat sociolingüística. Cal anar davant del nostre interlocutor, però sols una passa davant, a fi que pugui seguir-nos.

Sense ser pedants, és magnífic intercalar o fer reviscolar dites populars, i pair citacions intel·ligents i colpidores com de collita pròpia.

Diguem: «bon dia i bona hora!» No sols «adéu!» sinó «adéu-siau!» Ressuscitem el nervi adormit de l’idioma, i encoratgem així els de la nostra corda.

Quan parlem català, vocalitzem bé, no parlem a mitja llengua com fa Jordi Pujol. Cantem amb accents comarcals sonors, reintroduïm mots moribunds, siguem autodisciplinats.

Cerquem un estàndard unificat, un català batua, koiné, que no és pas el barceloní, sinó una síntesi a definir des dels estàndards actualment en vigor, els quals són regional(iste)s. Aquesta koiné hauria d’aplegar formes i variants valencianes, illenques, de la Catalunya Vella i de la Nova, relligades amb referència als clàssics i prioritzant les formes més diàfanes, curtes, sonores, belles i clares.

Contrarestar la influència del castellà/francès aprenent altres idiomes (especialment l’anglès i l’alemany) és més que recomanable. Es tracta de competidors directes, d’idiomes amb molt prestigi social, que plantin cara a l’espanyol i al francès. A partir del 2010 els sociolingüistes diuen que el predomini de l’anglès serà absolut: l’anglès és el nostre aliat natural.

Tinot(Palma, 22-25 de febrer de 1906)

Tinot:Militància lingüística: generalitats

· D’entrada, adrecem-nos sempre en català a tothom: siguem nosaltres! És patètic de veure com la majoria de votants "nacionalistes" no passen de diglòssics acomplexats. Al pas que van, llurs fills ja parlaran en foraster als néts. «[...] el negre de Montgomery mancava de consciència de sa dignitat d’esser humà. Havia acceptat que no estava gaire mal el sistema injust que el segregava» (Martín Luther King).


· Si hom és avesat a la diglòssia o ha parlat sempre en castellà a algú, cal canviar el xip; a poc a poc, amb humor, sense forçar la situació. Al final els parlaràs majorment en català sense que plore ningú.


· En alguns casos molt excepcionals val la pena de ser flexibles. Cal no semblar bèsties ni donar peu a fornir titulars en l’ABC. Cal valorar cada situació: us donarà agilitat mental i no envellireu tan ràpid.


· Convé fer entendre als forasters, amb humor i enginy, que no podem mercadejar amb la nostra dignitat col·lectiva, fet de nivell espiritual. S’han d’adonar que ens mantindrem ferms i dignes, que no som pas espanyolets lleigs que volen agradar als senyors blancs de Madrid. Som un poble amb ganes de llibertat; no volem ser pallassos ni mones de les operetes madrilenyes. «Entre otras cosas, lo malo de los catalanes es que se niegan a hablar la lengua del imperio» (Comte-duc d’Olivares).

«Cada lengua que se pierde es una visión del hombre y del mundo que desaparece» (Octavio Paz).


· Cada cultura és riquesa biològica, a voltes en perill d’extinció, i la llengua n’és rovell i ànima i estructura mental. No consentim d’esdevenir robots d’una maquinària de poder com és l’Estat. «Perdre la pròpia individualitat i esdevenir un simple engranatge d’una màquina és impropi de la dignitat humana» (Mahatma Gandhi).


· Quan els hispanistes més o menys en actiu n’amollin alguna, cal afitar-los amb esguard escèptic i dir-los alguna frase benèvola que els faça pensar. Cal col·leccionar-ne i memoritzar-les.


· D’entrada, responeu sempre a tot desconegut en català, també a forasters i estrangers. Als estrangers, si sabeu llur idioma, podeu parlar-los en anglès, alemany, etc. Però tot deixant ben clar que la nostra llengua és la catalana (per exemple, parlar-los en català/anglès, amb versatilitat psicològica). Als forasters, no; si no ho entenen o no els sembla encara bé (sols els espanyolistes no us acceptaran la vostra cortesia en català), que ho demanin a la munió de no-defensors de la nostra llengua.


· Catalanitzem-ho tot: noms, adreces... Responguem sempre en català i no deixem pas córrer l’ocasió de fer palès que parlem català perquè som a ca nostra (així ho han fet els nostres venerables avantpassats). Sense fanatisme, sorruts; com una mena d’irreversibles vots monàstics. Si tenim clar que no ens deixem prendre la dignitat, valor espiritual, el colonialisme d’"ellos" ja és derrotat.


· Quant als nostres Michaels-Jacksons, cal comprendre’ls. Molts "nacionalistes" són també uns colonitzats, tan fluixos i acomplexats que són embrions d’Oncles Tom i M. Jacksons. Més que covardia, aquesta pobra gent sols fa gala d’un elemental instint de supervivència animal al qual l’obsessiu fonamentalisme espanyolista els ha reduïts: Foscor en un món obscurantista, pura modernització de la Inquisició toledana de sempre. Aquests porucs crònics són fills d’acollonits amb més raons reals; aquest ensumar el perill esdevingué rutina que ara glorifiquen els inefables (i goebbelians) mèdia-espanyol(iste)s. Cal entendre’ls, tenir-los magnanimitat i voler acollir-los com a pobres orfes que són i possibles fills pròdigs. En el fons, cal estimar tothom i no fiar-se gaire de ningú. «El gran mal de l’home no radica pas en la pobresa ni en l’explotació, sinó en la pèrdua de singularitat humana sota l’imperi del consumisme» (Pier Paolo Pasolini).


· Portem retoladors, ceres... a la butxaca per a escriure lemes colpidors: «Immigrants sí, colonitzadors, no», «Som a ca nostra», «Dret a viure», «No al genocidi lingüístic», «Estima el teu poble, estima la teva llengua». «No a la imposició del castellà», «Castellà optatiu i voluntari», «No al racisme anticatalà», etc.


· També podem enganxar adhesius (fotocopiant textos damunt ferratines en blanc, o demanar-ne a grups nostrats). Amb les pintades cal anar amb compte; sovint desprestigien, car hom considera que embruten parets; millor un vell mural, si de cas. O dibuixar ç com a símbol o anagrama de lluita contra el genocidi lingüístic.


· Hem d’exercir sempre de boy-scouts, ser afables i exemplars, evitar enfrontaments i prevenir-los. No siguem mai cerca-raons, ans mostrem-nos dignes, ferms i serens envers els qui marginen i menyspreen allò indígena. De vegades tenen raó a llur manera, i només millorant aquells actes que són d’incumbència nostra els podrem fer abaixar la testa.


· Cal ser previsors i mirar de caure en gràcia abans que qualsevol incident se’ns avance. Penseu que, segons la propaganda dels mèdia colonials, nosaltres som uns nacionalistes perillosos i fanàtics. Cal ser generosos, com sol ser-ho la caracteriologia basca. Nosaltres tirem massa cap al materialisme i l’individualisme, talment que ens esclafen per parts, i "ellos" sempre tenen la iniciativa, si fa no fa. De favors cal fer-ne a tothom: criar bona fama per a ser després escoltats. Vèncer implica convèncer, ja que manquem de mitjans legals coercitius. I, si ara no convencem prou, és que cal saber esmenar-nos.

Tinot(Palma, 22-25 de febrer de 1906)

Tinot: Convencen més els fets que no les paraules

Ara bé, sols cal parlar de les raons abans esmentades si vénen molt a tomb (ser oportú és saber fer les coses com i quan cal, és ser convincent). Raure en el moment escaient al lloc adient és bàsic, és embolcall de la nostra idea (el mitjà és el missatge). «Qui pretén de convèncer algú, convenç molt menys que no aquell qui, sense cap propòsit ulterior, fa per si allò que li sembla recte» (Keyserling). O sia: fets, molt millor que no paraules ni doctrines. La gran massa social no pensa abstraccions ni copsa la menor subtilesa filosòfica, no ens enganyem! «Els poders establerts tendeixen al control, a la unificació i a l’explotació psíquica de llurs súbdits» (Xavier Rubert de Ventós, Moral i nova cultura).


Heus ací un inventari de bons principis:

- No donar explicacions, no queixar-se mai. La vida és massa curta per a empetitir-la.

- No plànyer-se mai de les coses no assolibles. Partir sempre de la situació present.

- No encetar res sense reflexió prèvia, i acabar sempre allò encetat.

- No odiar mai, però saber combatre.

- Cercar en cadascú la part millor que tinga.

- Saber admirar amb mesura; és senyal de mediocritat lloar amb desgana.

(André Maurois, 1885-1967)


El mateix autor digué també: «En l’acció no cerquem pas la veritat absoluta, cerquem allò que cal fer en un temps donat. Una solució mediocre però immediata val molt més que no pas una de perfecta al cap de vuit dies.»

Quan anem pel carrer o allà on anem a lloure, aprofitem-ho per a parlar amb els nostres acompanyants, ben fort i en català, de què sia; si és als fills, millor encara, queda més simpàtic. Han de veure que existim. Sentir bon català encoratja la bona gent del país.

Tinot(Palma, 22-25 de febrer de 1906)

Tinot: Escenes quotidianes

«Exterminar una raça no radica tan sols a anorrear sa gent. Sobretot es tracta de fer malbé la seua autoestima, de convèncer-los que, tot allò que són, és sobrer en la faç de la terra, que la seua cultura i el seu poble són inútils» (Johnny Depp, fill adoptiu de Marlon Brando).


«El vostre pensament és un antic dogma que no pot canviar-te, ni tu a ell. El meu és novell i em repta i jo a ell, dia i nit» (Khalil Gibran).


Vet ací un grapat d’exemples de martiris sociolingüístics que suportem diàriament i les respostes que veig que donen millor resultat:

· Si cap catalanoparlant se’ns adreça en foraster, no hi cedim de cap manera. Que se n’avergonyesca. Si s’escau, podem dir-li coses com ara: «On has après a parlar tan bé el madrilenyo o l’anglès? O bé «Eu!, cada volta parles millor l’andalús», o bé «Tu ets de Valladolid, oi?», o repetir algun mot que hagi dit (convé interrompre’l amb rapidesa de reflexos quan parle ràpid, trencar-li el ritme i el fil del que diu: un torpede) i demanar-li si això, en català, és tal. Com ara si ha dit: «Voy el tercero», etzibar-li: «On, al tercer?». L’ocasió, modulació i grandària del mot dependrà de cada cas concret, és qüestió de pràctica i sentit psicològic.


· Si algú fa la moneia amollant castellanades com qui generosament regala perles (frases, parides, cançons, mots...), tal com fa na Catalina Tomàs en «Les mil i una», n’hi ha prou de no somriure-li les gràcies. «Per honra té esser bord. Són cor espuri sols posa arrels paràsites» (Miquel Costa i Llobera, Als joves).


· L’eco: quan "ellos" fan l’eco («Un cafè amb llet, si us plau!» i et responen «¿Un café con leche?») els fas un contraeco vibrant i seriós, amb dignitat, recalcant els mots amb sonoritat.


· Si en un local qualsevol no t’entenen en català o et parlen agressivament, ja sé que això normalment desconcerta, car hom no s’ho esperava. Cal tornar-hi al cap de pocs dies, sols o amb reforços, i etzibar-los un «bon dia!» desacomplexat i parlar-hi vocalitzant i en veu alta, segurs d’un mateix i un pèl autoritaris. Se l’empassaran i us entendran: els desconcertats seran "ellos".


· Si aneu a un bar i us miren amb cara de gos per haver-los parlat en català., cal mirar-se’ls també amb posat seriós; solen baixar de l’ase. Si enlloc us diuen: «En castellano, por favor», ni cas; parleu-los més clar, vocalitzant millor i més a espai, però en català. Si us ho retreuen en mal to, podeu respondre amb tranquil·la sobirania: «Jo sóc a ma casa i parle com vull», o «Qui no ix de sa casa, no està obligat a parlar idiomes». «Les lleis us hi emparen en qualsevol cas, car "ellos" sols ens poden obligar a entendre foraster, no pas a xerrar-lo. I si preferiu de defugir enfrontaments o tensions, demaneu que vinga a atendre-us algú que us entenga. Podeu dir: «No tinc res en contra vostre, però que vinga algú que m’entenga». Cal dir-ho amb seguretat i seriós, a fi que no se’n passen de la ratlla. El furiós hispanista sempre hi quedarà en fora de joc i durà la pitjor part. «Un poble que vol ser feliç no ha menester de les conquestes» (Plutarc).


· Si no t’entenen quan els dius setze (sovint són gent jove), els fas: Sixteen!, i els electritzaràs. Després els farà gràcia, però...


· Els castellanoparlants són atesos en castellà, sempre; els catalanoparlants no pas, i són discriminats. Per tant, si sou els qui, a la feina, ateneu gent, si teniu treball fix o confiança en el vostre cap, ateneu invariablement en català. Si no us entenen (o diuen que no us entenen), passeu "el cas" a algun company. Que sàpien que hi ha qui no s’empassa l’abassegament colonitzador, qui no vol parlar en foraster als qui ni es dignen a entendre l’idioma indígena: Qüestió de santa justícia.


· Si treballes en un lloc on hi ha qui et mana quelcom en foraster (sobretot si és un catalanoparlant), mira de no atendre’l; parla amb un altre, avantposa-hi una altra tasca, etc. Demostra’ls fins on pugues, sense perill per al teu lloc de treball, que el castellà no sols no és una llengua d’autoritat, sinó que no és "pràctica". Que s’embeinin llurs pretensions imperials.

Tinot(Palma, 22-25 de febrer de 1906)

Tinot: Actituds a tomb

«Els grans semblen grans car som agenollats» (Camille Desmoulins).


Si hom vol canviar una situació de castellanització haurà de tocar moltes tecles, fer progressar cadascú sols a partir del seu propi nivell nacional concret (amb passos senzills i assumibles) i actuar segons tàctiques militars clàssiques (reconeixement del "terreny", correlació de forces, fites a atènyer, presentar sols les batalles guanyables, tria de l’indret i el moment, en guerra guerrejada...).

En primer lloc, hem de ser prudents, asèptics i no desagradívols. Cal valorar la situació i escoltar la gent sense parlar-hi gaire ni discutir. Primer, identificar-nos amb l’interlocutor: empàtics, res de nassos arrufats (no la típica antipatia nacionalista, conseqüència de la idolatria/totemisme per la llengua a seques, sense considerar a fons tot l’entrellat moral i humà de la greu qüestió). Tothom, o quasi, és susceptible de ser dut més a prop de la causa de la llibertat i contra el genocidi cultural, però cal esme.

Cal saludar amb alegria i saber somriure, guanyar terreny i criar bona fama fent favors a tothom sens excepció: quan entre ells en parlen, tindrà efectes multiplicadors a favor nostre i de la nostra causa.

Ço és canviar una correlació de forces negativa. No ens enrabiem. Fermesa digna i desimbolta, però cap rauxa sense sentit "militar" i "geoestratègic": no podem permetre’ns el luxe de presentar batalles per a perdre-les estúpidament. Cal atreure’s amb sobrietat i força convincent fins i tot els qui han castellanitzat llurs famílies: potser llurs néts tornaran a la rabera si som un pol de referència segur i autodisciplinat enmig el marasme de mentides i manipulacions ordit per la premsa colonial. Els durs fets són el durs fets, i la veritat acaba surant.

Tinot(Palma, 22-25 de febrer de 1906)