No són pusil·lànimes, són cínics.

EUGENI CASANOVA (publicat a e-criteri) el
[26/01/2009]

Joel Joan ha manifestat fa poc que no entén les reserves dels partits catalanistes, que actuen amb unes pors pròpies de temps de dictadura i no gosen anar endavant. Salvador Cardús parla d’“error estratègic” del catalanisme, que persisteix a buscar “un acord satisfactori amb Espanya que respecti la dignitat nacional dels catalans i el nostre futur com a poble”. Víctor Alexandre s’escarrassa de fa anys a explicar quines són les mancances d’aquests partits en la via que segueixen cap a la recuperació nacional. Això, per citar només algunes de les veus més significatives del sobiranisme mediàtic independent.
Modestament, opino que els dos grups catalanistes parlamentaris no pequen de pusil•lànimes, que és el que serien si no gosessin, si no busquessin, si no veiessin la manera... Són simplement cínics. Saben perfectament el punt de no retorn en què ens trobem, saben que per aquesta via no hi ha futur, saben que ens espolien i ens denigren, saben que manipulen els moviments migratoris per diluir-nos, saben que dissenyen les infraestructures per assimilar-nos, saben que atorguen mitjans de comunicació i els canalitzen perquè qualsevol reacció sigui invisible, saben que els jutges estan dirigits pels dos partits grans espanyols, saben que el català es mor (assassinat)..., saben, en definitiva, que hi ha una política d’Estat per destruir-nos.
Ho saben i ho callen en base a una estratègia. Per tenir èxit en unes eleccions cal situar-se en el que suposen que és el centre del ventall. Si aquest es mou cap a un extrem, si hi ha un sotrac, uns altres ocuparan el lloc. Cal, per tant, preservar l’statu quo a tota costa. El disseny tàctic dels que mouen els fils dels dos –o tres- partits està enfocat a guanyar eleccions com a grup polític i a obtenir càrrecs i prosperitat com a individus, no pas a modular una estratègia col•lectiva, no pas a salvar els mots, ni la cartera, ni el país.
Quan els convé, expliquen la situació amb clarividència i la denuncien fil per randa. Saben molt bé què passa i saben molt bé com caldria actuar. Però això només ho fan quan són a l’oposició o quan volen moure alguna peça al govern. És el cas de les denúncies recents de Jordi Pujol, encarades a les eleccions que s’atansen, o de l’oblidat referèndum del 2014, o de l’etèria Casa Gran... No hi ha política de país perquè no interessa que n’hi hagi.
Els dos grups catalanistes no ens portaran enlloc perquè no volen, no perquè errin el camí o els falti massa social. S’han acabat els líders que van saber donar un cop de timó en situacions extremes, malgrat que navegaven en mars molt més agitats: Prat de la Riba, Macià, Companys... L’Estat està aplicant una solució final democràtica i el calculat pes demogràfic ens duu a l’extenuació. El temps s’acaba... però no pas per als pares (i mares) de la pàtria, que seguiran lluitant per salvar-nos pels segles dels segles.