Heribert Barrera: La resposta a la sentència.

Heribert Barrera i Costa


La resposta a la sentència


Encara no sabem quan el Tribunal Constitucional dictarà sentència sobre l’Estatut. Com que els catalanistes pensem que la sentència serà dura i no hauria de quedar sense resposta, se’ns plantegen tres qüestions: l’objectiu de la resposta, com s’hauria de respondre i qui té capacitat per fer-ho. L’objectiu no pot ser limitar-se a deixar constància d’una protesta. La resposta ha de capgirar la sentència i deixar-la en la pràctica sense efecte. És perfectament possible perquè la sentència pot eximir l’Estat de les obligacions que l’Estatut li imposa, però no pot impedir-li d’actuar lliurement com si aquestes obligacions encara existissin. L’objectiu ha d’ésser pressionar permanentment l’Estat perquè adopti aquesta línia de conducta. No és fàcil, però no és impossible i val la pena d’intentar-ho.

Com hauria de ser la resposta? Es reclama que sigui unitària i contundent. Encara que la unitat es limitaria als catalanistes, basta una engruna de realisme per adonar-se que el doble qualificatiu és un oxímoron. Si la resposta és unitària, no pot ser contundent. El PSC no pot avalar una resposta mínimament contundent perquè una bona part del seu electorat se sent emocionalment lligat al PSOE. Això pot canviar, però de moment és així. Com que una resposta tova no tindria eficàcia, si volem resultats hem de sacrificar la unitat. Qui pot respondre amb contundència? Les institucions segur que no. A primera vista sembla que tenen dues vies: incomplir la sentència o donar la paraula al poble convocant un referèndum. Les dues coses les crec impossibles. L’incompliment és impossible perquè, en gairebé tots els casos, la Generalitat no té opció, és l’Estat qui actua. Si en algun punt (llengua) la Generalitat podria tenir algun paper, no té capacitat real de resistir una injunció formal d’acatament. Pel que fa al referèndum, celebrar-lo tindria lògica i el Parlament i el govern podrien convocar-lo. Però el govern de l’Estat no l’autoritzaria i ni el segon tripartit ni l’oposició, si governés, tindrien gosadia suficient per ignorar la prohibició i saltar-se la llei. Acabarien fent com ha fet Ibarretxe.

La proposta de referèndum pot ser una maniobra hàbil de petita política, per posar en relleu les contradiccions dels adversaris, però si es comencés a tirar endavant conduiria a una demostració d’impotència, a una nova frustració. És evident que, en les presents circumstàncies, tampoc no tenen capacitat de resposta eficaç ni les corporacions locals, ni la societat civil, ni les plataformes patriòtiques. Que molts ajuntaments aprovessin mocions de protesta no resoldria res. Les entitats culturals, econòmiques i professionals, per molt que se les pressionés, segur que no anirien més enllà de la signatura d’un document tebi lamentant la sentència. Els temps del Tancament de Caixes queden lluny! I si bé és cert que les plataformes patriòtiques podrien convocar grans manifestacions, ni que fessin sortir un milió de persones al carrer no aconseguirien res. A Madrid ens han pres la mida i saben que n’hi ha prou amb ignorar-les perquè tres setmanes després ja no se’n parli. Qui queda, doncs, amb capacitat de respondre amb eficàcia?

Al meu entendre només queden els partits polítics amb representació a les Corts. Són els diputats i senadors els únics que, sense sortir de la legalitat, disposen conjuntament d’un instrument poderós: el seu vot. Si, a la vista de la sentència, els diputats i senadors de CiU, ERC i IC-Verds declaressin que mentre els governs (del color que siguin) no demostrin amb actes que prescindeixen de la sentència, ells votaran sistemàticament en contra de tot (independentment dels continguts), segur que a Madrid s’ho començarien a pensar. Votar sempre no a investidures, pressupostos, projectes i proposicions de llei, mocions, resolucions, declaracions i tractats segur que produiria impacte i probablement acabaria fent efecte. Potser el PSOE i el PP es posarien d’acord per exercir represàlies. Potser intentarien aprovar una llei electoral encara més iniqua que la de partits. Però si ens mantinguéssim tossuts, ni així se’n sortirien. I segur que els catalans recuperaríem dignitat, respecte i autoestima. La resposta que suggereixo probablement no és l’única que associa contundència, viabilitat i probabilitat d’eficàcia. Tant de bo se’n trobi alguna de millor. El pitjor seria que les rivalitats de persones i de partits ens conduïssin, una vegada més, a acotar el cap.

Heribert Barrera

.

Quim Monzo sobre el PSOE de Catalunya.

Quim Monzo sobre el PSOE de Catalunya
Autor: Es pot dir més fort , però no més clar.
Text: "El PSC és un partit submís al PSOE, i aquest és un dels mèrits que veuen en ell els seus votants".

"Per això mateix els complau ( als votants del PSC-PSOE ) que en el dubte d'escollir entre José Luis i els interessos dels ciutadans catalans, esculli José Luis. Per això mateix els agrada que Zapatero prometi que recolzarà tot el que promet que recolzarà i després resulti que no només no ho recolza sinó que ho talla. Per això mateix els encanta que, a l'última campanya electoral, Carme Chacón prometés que, si fos necessari per a Catalunya, el PSC trencaria la disciplina de vot i, ara, no la trenqui", afegeix.

"Aquests són els valors del PSC, per això voten PSC els que el voten, i el PSC seria ximple si canviés i decidís posar els interessos catalans per davant dels del PSOE. ¿Que els catalans estan farts? Molts catalans sí: fartíssims. Però aquests no voten PSC. Als que voten PSC ja els està bé que les coses vagin com van, i a bona part d'ells no els semblaria malament que el finançament fos encara més perjudicial per a Catalunya: en solidaritat amb els homes i les terres d'Espanya, que deien aquells altres".

"I això que, amb la decisió de votar a favor dels pressupostos generals, el PSC 'signa la seva acta de defunció' és, simplement, una mala metàfora. Mai un mort signa la seva acta de defunció, precisament perquè està mort i els morts no poden signar. Les actes de defunció les signatura sempre un viu, i la del PSC la signarà el PSOE, però això serà d'aquí a bastant temps, quan ja no li sigui útil per a res. De moment encara li serveix per a aparentar", conclou.


Es pot dir més fort , però no més clar.

L'aplicació de la pomada després de la garrotada

D'això jo en dic cridar a files per adoctrinar be el ramat, doncs ara tots els esforços del PScOE van per evitar que els apareguin independentistes dins la seva miserable sucursal i per posar vaselina a la opinió publica catalana, després de la trepanació salvatge a la que acaben de sotmetre a Catalunya.

Fa pena de veure com tota la caverna nacionalista espanyola que opera i impera als "media" de ca nostre treballa ara, perfectament orquestrada, en l'aplicació de la pomada després de la garrotada, -no fos cas que l'última escopinada que ens dediquen faci aparèixer encara més nacionalistes... catalans, és clar.

Reunions i més reunions de tota mena i mida i en totes les posicions: patètic.

La traïció l'han comès a plena llum de dia i sense vergonyes.

Tenen tot Catalunya empastifada de pomades i vaselina.